Haití és un anàrquic mercat obert, una barreja d'Andorra, Tànger, Hong-Kong, pobres paradisos per als especuladors, contrabandistes i traficants de tot, ?persones, drogues, mercaderies, productes. Tot és fàcil de comprar i vendre, gràcies a la corrupció total del país, on l'Estat i l'administració és inexistent i dirigit per unes elits o burocràcies totalment corruptes. El més sòlid, organitzat i també corrupte, és l'exèrcit que fa funcions de tot. La policia, sense comentaris, en aquests països com que els sous són tan baixos i miserables, i tothom per sobreviure, sigui funcionari, policia, treballador o aturat, ha de robar, estafar, extorsionar d'alguna manera per poder arribar a final de mes. Aquesta ?picaresca per la supervivència és típica de tots els països més pobres del Tercer Món.

L'astúcia dels compradors que després vam descobrir que eren una barreja de petits comerciants, contrabandistes, que anaven a subministrar-se de gènere barat a Haití, per vendre al triple, doncs l'astúcia d'aquests espavilats, era durant diverses hores, veient que el bus estava a punt de marxa, fins i tot durant diversos cops canvià i marxàrem de lloc. Aquesta operació la van fer quasi una dotzena de cops, i no paraven de regatejar i comprar cada cop més barat. Mentre, nosaltres, que no volíem comprar res, rebíem les contínues ofertes dels venedors que com mosques, ens oferien i cridaven els preus... Eren tants i es trobaven tan ansiosos que ens tapaven l'aire, sol, llum, de les finestres de tot el petit bus. Això ens augmentava la calor, quina suada. Nosaltres érem uns dels escassos blancs turistes que aquells dies insensatament ens havíem atrevit a anar a Haití. I ara, desesperadament asfixiats de calor i de venedors, volíem que el bus marxés d'una vegada de Port Príncep, ja que hom es marejava, per la manca i calor, quines dues hores... però quin colorit, cares, bullici, mans, veus, gentada. Uf!, quina gentada.

El bus, cap a les dues, lentament marxà i avançà per aquells carrers, mars de gent abigarrada. Semblava un vaixell mercant que anava a esclafar aquella multitud que s'obria i es volia enfilar, i molts s'enfilaven per oferir els seus productes.

Quina calor, però quin espectacle! terrible! però formós! Veure aquella multicolor i aclaparada multitud de venedors! A la sortida dels carrers més cèntrics se'ns van enfilar i entrar al bus, que no hi havia ningú més, se'ns colaren mitja dotzena de la màfia, dels guies, amics dels xòfers-cobradors del bus. I al cap d'una estona, els de dins, pressionats pels que anàvem a fora, agafats de la forma més difícil, demanaren al cobrador diners per comprar diverses ampolles de wisky, que es varen beure plegats fns que arribàrem a la frontera, en què uns quilòmetres abans d'arribar-hi, ens despistaren, naturalment emportant-se la resta d'ampolles, entre crits, rots, pets i insults.

Hom estava tot intrigat sobre el personal del bus, pràcticament tots eren dominicans blancs, mulats i alguns negres. Discretament, anava observant... i el més garlaire i que es feia notar més, era un tal Roberto, que ja em cridà l'atenció al matí a l'hotel, que el vaig veure xerrant conficencialment amb un dels xòfers del bus. I no es vanaglorià el matí, vaig pensar entre mi, durant la llarga estona que els observà, en el meu interior, vaig pensar sobre el tal Roberto, que en unes hores tindria l'oportunitat de conèixer-lo i parlar-hi.

I es confirmaren les meves sospites que aquest jove, gras, ben vestit, fatxenda, garlaire, era un mafiós, traficant de drogues o del sindicat del crim.

En el bus, explicava la historieta que havia anat a Miami a treballar, i que després de diversos mesos de fer les feines més variades, se'n cansà i tornava a Santa Domingo. I no sabem, quin embolic d'avions els havien fet passar de Miami a Haití.

Ah! A les 6 de la tarda encara érem a la duana. Ara ja estem bevent i xerrant amb el mafiós Roberto, un xicot grossot, simpàtic i garlaire, més fi i astut, que s'amagava de bonhomia... però també preguntava... molt hàbilment... El dir-lo, que quina mena de línia de bus era aquella i la gent que hi anava, tot amable i somrient, com tot el viatge, ens explicà: "estos pequeños bus, se dedican a viajar a todos los ilegales". Hom, estranyat, li contesto: "qué quiere decir, con esto de ilegales?" -Pues esto, los que viajan fuera de la ley, los que tienen algo que ocultar. En este caso, los viajeres de este bus, son contrabandistas dominicanos, etc. etc -Ah! está bien, comprendo. Y no hay peligro? Y la poli de la aduana, qué?... - Nada, hombre, se los unta.

Al llarg del viatge, vàrem tenir uns quants sobresalts, falses alarmes. Penseu que vam arribar cap a les dues de la nit, als solitaris carrers més apartats de Santa Domingo, ja que el bus anava pràcticament fins al carrer del barri on vivien els viatgers, per desembarcar les mercaderies. En un, els gossos es posaren a bordar i els veïns, alarmats, ens varen aparèixer amb grans matxets, pensant-se que érem lladres. La por als lladres a les nits dominicanes és terrible. Cada nit en mor algun en els habituals tirotejos amb la policia. Les pàgines de successos dels diaris d'aquests països solen ser molt sagnants. Els crims, violacions, robatoris de tota mena, són el pa de cada dia... com desgraciadament ho solen ésser a totes les grans ciutats del món, hi ha una onada de violència imparable.

Un cop passada ja de nit la frontera ?dominicana, vàrem passar i parar-nos en ?diversos controls militars, on els soldats ens feien baixar per mirar la documentació, per si hi havia haitians camuflats, que anessin a treballar sense permís, a la Dominicana.

A mesura que passava l'estona, els viatgers del bus se'ns anaren presentant i enrollant. La majoria era gent normal que anava a Haití, per necessitat, per sobreviure.

No les teníem totes. De patrulla de policia no en vàrem veure ni una. Sortosament vàrem poder arribar després d'incomptables peripècies, espants i bromes, perfectament fins la porta de l'hotel. El Roberto es va fer baixar a l'arribada de Santo Domingo, en una parada de taxis. No volgué que el portéssim a la zona residencial on tenen el xalet els seus pares, perquè els gossos dòberman es posarien a cridar, amb el bus, despertant tota la urbanització? Va dir que aniria a casa d'uns amics...? En fi! Misteris del mafiós Roberto. Després m'he assabentat que el Sindicat del crim USA i els narcotraficants bolivians lloguen dotzenes de dominicans, cubans, haitians, etc. exiliats, per fer feines brutes, crims de tota mena...