Cada vegada que diaris o cadenes publiquen o emeten imatges de l'horror, de persones mortes o mutilades en atemptats i conflictes bèl·lics, s'obre el mateix debat: la convenièn?cia i legitimitat de mostrar-les. Uns s'emparen en la moralitat, en la protecció de la sensibilitat i en els riscos per a la mirada infantil, mentre que des del periodisme s'acostuma a respondre que difondre aquestes imatges és una qüestió d'interès general, de la conscienciació col·lectiva de realitats que es perceben com a llunyanes. Ara bé, aquest argument va evidenciar la seva fragilitat durant la cober?tura informativa dels atacs de l'11 de setembre de 2001. Una co?sa era la retransmissió en direc?te dels fets, és a dir, l'intent infor?matiu de mostrar la immediatesa del drama i resoldre les seves nombroses incògnites. Però una altra molt diferent era la repro?ducció sistemàtica de l'impacte dels avions des de diferents angles: allà, per més «interès general» que invoquin, la imatge deixa de ser testimoni de res per erigir-se en pur i patètic espectacle. Aquests dies, s'ha parlat molt de l'assassinat de dos periodistes a Virginia durant una connexió en directe. Hi ha qui diu que les imatges són poc explícites, perquè només (només?) s'hi entreveu el tiroteig i se senten crits. Però el més esfereïdor que és el periodisme ni tan sols s'ha molestat a obrir el debat: al cap d'unes poques hores, el vídeo de l'assassinat era visible als webs de la majoria de diaris i les cadenes el reproduïen sense pudor. On és exactament el famós «interès general» d'aquest enregistrament? Quina és exactament la «conscienciació» que es buscava emetent-lo? La resposta és tan clara com lamentable: no hi havia ni una cosa ni l'altra. Un cop més, ha prevalgut l'impacte i el voyeurisme per davant del dol i la reflexió. Tant és que les imatges siguin el caòtic testimoni de la pèrdua de dues vides, de la pèrdua de dos col·legues de professió. Del que s'ha tractat és de fer-ho «viral». Ves que aquesta paraula no acabi referint-se al virus que sembla atacar el periodisme i que, al pas que anem, acabarà matant-lo.
