No hi ha res pitjor que haver de dir alguna cosa quan no hi ha res a dir. Podem aplicar aquesta afirmació a la política, la cultura, l'economia, els esports i molts altres àmbits de la societat, com el periodisme. En aquest país, la meitat de les coses no es fa bé, i l'altra meitat s'explica malament. Amb tot, no és estrany: la gent pensa malament i s'expressa pitjor. I d'escriure, ja ni en parlem. En l'anomenat «periodisme de declaracions», que consisteix a reproduir de manera acrítica el que s'enregistra a través dels micròfons, es declara de tot, excepte periodisme. El menyspreu de la norma sublima l'excepció. Aquest és el dia a dia en els mitjans. Els actors de l'actualitat arrosseguen els seus cronistes a l'abisme de l'estultícia. Hi ha espai per a la resistència, sí, però costa practicar-la. A més, els referents socials illetrats converteixen els pocs periodistes que escriuen correctament en representants d'un esteticisme que sembla propi d'altres temps. Quant a les idees, la mateixa crisi que ha motivat que els electors s'hagin tornat exigents ha afavorit que els periodistes siguem més servils.
