fa uns anys hauríem pensat que les frases «vés a buscar el pa a la benzinera» o «passa'm el teu telèfon que et faré una foto» eren pronunciades per algú que no hi era tot. De fet, no fa pas gaire que aquestes frases ens semblen normals. No cal remuntar-se gaire més enllà d'una generació.
Val a dir que vivim amb inconsistències del llenguatge i no sembla pas que ens alteri la vida. Quan dius als teus fills que «tirin de la cadena» cada vegada que fan servir el vàter no et miren pas amb una cara estranya com si vinguessis de l'estratosfera. Han assumit que això vol dir prémer el botó per descarregar la cisterna. Algun dia potser es preguntaran què pinta una cadena en la frase. O potser no. Sempre hem viscut amb «tocar el dos» com a sinònim de marxar i no ens ha impedit de fer-la servir no saber-ne el significat. Fa uns anys el vaig conèixer i va ser per casualitat. Sembla ser que prové de «tocar el dors» del cavall perquè arrenqués la diligència. Vés a saber si algú d'aquí a molts anys podrà explicar què pintava una cadena en un vàter.
Amb l'evolució social, no només el parlar es transforma. Qui els havia de dir als economistes i empresaris que les benzineres farien la competència a les fleques? Si som capaços d'adaptar-nos i reeixir davant canvis com els dels exemples, com una societat no ha de ser capaç d'assumir la independència del seu país? El daltabaix que anuncien alguns dels partidaris del no està pensat per buscar adeptes mitjançant la por a canviar, però si es tracta d'un canvi per al qual treballa una gran part de la població, quin daltabaix hi ha d'haver? Seria més útil discutir amb dades que defensessin que viurem millor dins d'Espanya. Difícil -ho sé.
