Quan un nom s'escriu a les plaques identificatives de carrers i places, la ciutat fa un reconeixement. Tot llegint-les, anant a peu per Girona, es veu el teixit de civisme i podem anotar models que s'han de continuar.M'agrada començar per la placa de marbre que indica el carrer Anselm Clavé: sobreviu aquí des del 1906 i explica llargament la seva motivació,escrita en el català de l'època; la tinc com la reina de les plaques, per venerable i per la seva supervivència, doncs no va ser destruïda durant la postguerra civil, a la repressió contra la llengua catalana. Al Barri Vell els noms d'oficis antics recorden la fesomia de la ciutat i els gremis com a vertaders fonaments de cohesió de la ciutat: Ballesteries, Ferreries, Olles, Canaders, Rajolers, Oli, Vi, Argenteria.
Un altre apartat seria el de noms que porten a una insatisfacció actual: és el cas de Josep Dalmau Carles (1857-1928) que figura a un carrer indigne d'aquella personalitat, eminent pedagog i promotor de l'editoral Dalmau Carles Pla; ara el carrer Josep Dalmau Carles és un dels més abandonats i desconeguts de Girona, un carrer que té 21 portes de garatges i només darreres de cases. Una altra llàstima és que a la plaça Fidel Aguilar, escultor, no hi figuri cap escultura de l'artista. Són exemples lamentables d'actuacions municipals equivocades en el seu dia que esperen rectificació. També espera una esmena aquella placa que presenta unes irregularitats: Subida d'els Manaies.
Una curiosa observació es pot fer al carrer Àngel Serradell (1920-2001) comunista; en aquest mateix carrer es troba una comunitat de monges de clausura, carmelites descalces; el veïnatge és senyal d'haver-se superat diferències històriques antagòniques i a vegades cruentes entre dues maneres de pensar i de viure. Un altre carrer gironí és testimoni dels pas de la història: als anys quaranta hi havia el carrer de la Cruzada (nom que el bàndol guanyador de la Guerra Civil s'havia atorgat ) i amb la democràcia el nom es va canviar per les Croades, és a dir que una dictadura va ser apartada fent un retoc de 800 anys per millorar la denominació del carrer. Cada nom de carrer és una història. A una certa distància temporal hi tenim noms que ja hem trobat consagrats i que els anem repetint constantment, com peces que varen ser d'una construcció de ciutat; i així hem après de pronunciar Lorenzana, Ferran Puig, Rahola, Palol, Figuerola, Masó, Riera Pau, Aguilera, Grober, i molts més, tanmateix diferenciats entre ells per les seves vides i per les seves obres, però coincidents en l'estima i el treball per la ciutat.
I una altra generació de noms, ja més propers en el nostre temps, ha ocupat sengles plaques gironines, mantenint així encesa la flama de la ciutadania i de la convivència constructiva. Són els noms càlids de les noves coneixences que hem fet al llarg dels anys, amb timbres de veu que encara hi ha gironins que podem recordar, com són Antoni Varés, Enric Marquès, Damià Estela, Francesc Ferrer, Jaume Ministral, Josep Pallach, Josep Viader, Oliva Prat, Just Casero, Roca Delpech, Peius Pascual, Manuel Bonmatí, i molts altres. Són noms que ens transporten a un repertori d'activitats i dedicacions d'àmplia diversitat. La seva notícia ha d'explicar el per què ara tenen el seu nom a un carrer d'aquesta ciutat, amb una ressonància singular.
I tornaré a peu, per Girona per llegir les plaques dels carrers i aprendre que una ciutat és una elaboració a foc lent, parsimoniosa, que moltes mans,pensaments i sobretot molts cors ens han marcat el camí de les dedicacions i exemples.
