Pensament il·lusori

12.09.2015 | 00:00
Pensament il·lusori

Entre els partidaris de la independència catalana, és gairebé un lloc comú que Europa no tindrà cap problema a accep?tar a una hipotètica Catalunya independent. Miquel Ensenyat, el nou president del Consell de Mallorca, ho va assegurar fa poc en una entrevista: «Catalunya segur que estaria a la Unió Europa. Si accepta aquestes repúbliques bàltiques que són pobres i miserables, no voldrà Catalunya, que és rica?», va dir Ensenyat.
Però les coses no són tan senzilles com semblen. Primer, perquè les repúbliques bàltiques no són tan pobres i miserables com diu Ensenyat. Segon, perquè les repúbliques bàltiques van entrar a la Unió Europea després d'obtenir la seva independèn?cia de forma pactada amb l'estat al qual perta?nyien l'extinta URSS, de manera que no hi va haver cap anomalia legal en el seu nou estatus polític. I tercer, perquè cap estat membre de la UE va considerar en el seu moment que la incorporació de les repúbliques bàlti?ques pogués posar en perill els fonaments d'aquesta mateixa Unió, que es basa en una complexa arquitectura d'acords i protocols que han d'ajustar-se completament a les condicions legals que estiguin en vigor en tots els estats membres.
I això, es miri com es miri, és una cosa que no succeiria amb una hipotètica Catalunya sobirana després d'una declaració unilateral d'independència. D'entrada, és gairebé impossible que Catalunya obtingués l'apro?va?ció d'Espanya, per raons òbvies, però tam?bé hauria de comptar amb l'hostilitat manifesta de França, la constitució la defineix com «república indivisible» i que compta amb una regió, la Catalunya Nord, que és ambicionada pels pancatalanistes, amb les friccions que això podria crear. I per si fos poc, França té a més altres dues regions, Còrsega i Bretanya, que es podrien veure temptades per iniciar un procés secessionista a imitació del català, amb la qual co?sa és altament improbable que acceptés a la nova Catalunya en el si de la UE. I el mateix podria dir-se d'Itàlia, on les tensions endèmiques entre el nord i el sud (la rica Padània de la Lliga Nord enfront de l'endarrerit i mafiós Mezzogiorno) també podrien desembocar en un procés secessionista del Nord pròsper amb arguments molt semblants als dels independentistes catalans. I això per no parlar de Bèlgica (un estat dual que se sosté gairebé amb agulles) o de Gran Bretanya, que encara té pendent el problema de l'Ulster, on perviu la memòria dels enfrontaments sagnants i dels trets per l'esquena. I estic segur que se m'obliden més països membres de la Unió Europea que veurien amb molt mals ulls la independèn?cia catalana, i que per tant s'ho pensarien dues vegades abans d'aprovar la seva incor?po?ració com a nou estat sobirà.
Ara bé, els arguments racionals no tenen cap valor per als independentistes, que fun?den les seves idees en una llarga sèrie d'idees i prejudicis, menys idees que prejudicis, que amb prou feines tenen cap base lògica. En realitat, tot el procés és pur wishful thinking, és a dir, pensament il·lusori basat en sentiments incontrolables (l'amor pel propi, l'odi cap a tot el que vingui de fora) que al seu torn s'assenten en càlculs i en premis?ses irreals. I tot i així, l'ideal de la independència catalana resulta atractiu per a molta gent perquè és l'única iniciativa actual que serveix com a projecte de futur. I en temps de confusió i sacrificis, quan és fàcil creure que s'està desintegrant el món en què un s'havia acostumat a viure, un món en bona mesura habitable, aquesta mena d'idees romàntiques serveixen com una portentosa teràpia d'autoajuda i de superació personal. No hi ha res millor per sortir d'una depressió que sentir-se acompanyat per un grup que t'assegura que ets millor que els altres. I en aquest sentit, somiar la independèn?cia és una idea molt simple que permet combinar el narcisisme sentimental («Som millors que els nostres veïns») amb el greuge victimista («Aquests ganduls d'aquí al costat ens roben el que és nostre»). I no cal ?oblidar l'instint primari de la fugida cap enda?vant, que és una temptació irreprimible en temps d'angoixa per la crisi econòmica. I per descomptat, també cal comptar amb la idea matriu de la superioritat cultural dels catalans sobre els «veïns» pobres i endarrerits, una idea que certa pseudoesquerra comparteix sense complexos.
No sé què passarà el proper 27 de setem?bre, però està clar que, passi el que passi, serà molt difícil que Catalunya esdevingui un nou estat independent. Almenys, tal com ho creu Miquel Ensenyat, és a dir, dins de la UE i sense problemes de cap classe ni riscos per a les pensions i els salaris dels empleats públics. Perquè això, sento dir-ho, no és més que pur pensament il·lusori.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema