LA "XASCA"

13.09.2015 | 00:00
LA "XASCA"

ens trobem a mitjan mes de setembre. En aquests dies s'inicia un nou curs. S'han acabat les vacances estiuenques i la vida escolar i laboral torna a la seva normalitat. Especialment els estudiants noten molt aquest començament de curs. És un moment en què se'ls obren molts interrogants. Es trobaran amb moltes novetats. Potser tindran nous professors. Indubtablement noves matèries, i en conseqüència nous llibres. Uns quaderns i unes llibretes per estrenar i les tècniques més avançades que es van adoptant. I, una cosa molt important, es retrobaran amb els companys i amics, amb els quals potser no s'hauran vist des que va acabar el curs anterior i començaren les vacances que ara s'han acabat. Sempre les vacances s'esperen amb fruïció. Quan s'inicien ens sembla que seran molt llargues; però tot i la seva durada de dos mesos i escaig, passen ràpidament i quan ens en adonem ja ha arribat el dia de tornar a la normalitat, es dir a la feina.
En aquest començament de curs, avui vull parlar d'un objecte relacionat amb l'escola, concretament amb la que fou la meva escola. Al llarg de la nostra vida, i especialment en determinades ocasions rebem regals, en ocasió d'aniversaris, d'onomàstica, de Nadal o de Reis, o de fets que marquen fites en la nostra vida. Els regals sempre són ben rebuts; però no tots mereixen ser acceptats amb la mateixa satisfacció. N'hi ha que destaquen pel seu valor material, fins al punt que poden fer manifestar que no n'hi havia pas per tant. N'hi ha altres que tenen un valor sentimental. Que és el més important i que mai es trobarà excessiu. Es pot tractar de coses que semblen senzilles, modestes, sense cap pretensió, que materialment tenen ben poc valor; però que afecten profundament l'ànim de qui les rep. I aquest és el cas que motiva el comentari d'avui. Recentment em varen obsequiar amb un objecte que en rebre'l em va causar una gran sorpresa i també una gran satisfacció. Quan vaig destapar el paquet i vaig trobar, dintre un estoig de plàstic, una "xasca" em vaig emocionar. Ara és precís que expliqui què és una xasca. És molt probable que la majoria dels que em llegeixen no sàpiga de quin objecte es tracta. Intentaré fer-ne la més aproximada descripció. Tots estarem d'acord en què resulta difícil descriure les coses més senzilles. Recordo que en el meu temps d'estudiant un professor ens demanà que expliquéssim què és una cullera. I tots vam suar per fer una descripció intel·ligible d'un objecte que usem cada dia. Doncs també ara em veig una mica apurat per fer entendre als que em llegeixen la realitat d'aquell objecte que coneixíem amb el nom de xasca, i que ens era molt familiar. És un estri de fusta d'uns vint centímetres de llargada. Una esfera, amb un mànec i un apèndix. Porta adossat un bastonet de la mateixa fusta, fixat al centre de l'esfera, amb un cordonet flexible. En accionar-lo bascula i en posar- se en contacte les dues peces, produeix un so, un xasc-xasc. I ara em preguntareu per què serveix aquest artefacte? I la resposta em sembla que no pot ser altra que és un estri que actualment no es fa servir; però que anys enrere va ser utilitzat en alguns col·legis, i concretament en el meu. El podríem comparar a la palmeta o la canya que alguns antics mestres utilitzaven per mantenir l'ordre i la disciplina. Però encara em sembla més apropiat comparar-lo a la campaneta usada pels que presideixen algun acte o sessió. I més encara a la matraca que antigament substituïa les campanes el dijous i divendres de la Setmana Santa.
Els professors del meu col·legi, que era el dels germans maristes, tots tenien a mà una xasca com la que he intentat descriure. I constantment la utilitzaven. Amb el seu so l'hermano demanava silenci en el moment de començar la classe. Senyalava el moment d' acabar una matèria i començar-ne una altra. El seu so imposava ordre si es produïa algun inoportú aldarull. En el cas extraordinari que el xasc-xasc no fos prou contundent per resultar efectiu, aleshores l'hermano picava amb l'aparell la taula professoral. Males llengües deien que en alguna ocasió i en casos greus de desordre en la classe, un hermano que no podia controlar la seva actitud i reaccionava amb certa fúria, la xasca havia fregat l'anatomia d'un alumne indisciplinat. No diré pas que això no hagués pogut passar, però sí que puc assegurar que en els meu deu anys d'escolarització en el meu col·legi no vaig presenciar mai aquest mal ús de la xasca
He dit abans que quan vaig rebre l'obsequi de la xasca em vaig emocionar. I és una realitat. No n'havia vist cap des de fa vuitanta anys. Per dir-ho més gràficament des d'abans de la guerra. I al veure i tenir a la mà aquell estri em varen venir a la ment un cúmul de records i de vivències. De coses i especialment de persones. De l'edifici del col·legi, de les aules, del pati d'esbarjo, de l'escala interior que baixava fins el temple del Sagrat Cor, on el primer dijous de mes anàvem a confessar. De la sala on el maig practicàvem la devoció del Mes de Maria. De les cartolines grogues, verdes o vermelles amb les notes respectives d'excel·lent, bé o deficient. I també la xasca i el seu so. Però per sobre de tot m'afecta el record de les persones. L'hermano Francisco, el de la classe dels petits, que, amb una paciència de sant, m'ensinistrà en els coneixements més elementals i ens preparà per fer la Primera Comunió. Dels altres hermanos que any rere any, en anar canviant de classe, ens feren progressar en el coneixements científics, en la pulcritud de l'escriptura, i en la formació humana i espiritual. I amb un especial agraïment l'hermano Meleci, el superior del col·legi, que va convèncer els meus pares per fer-me estudiar el batxillerat, cosa que ells no s'havien plantejat, i que fou la base sobre la qual s'anà configurant la meva vida professional. Ell mateix em preparà per l'examen d'ingrés a l'Institut i per examinar-me com a lliure de primer curs, i així guanyar un any.
Recordo també molts dels meus companys de classe. No pas tots, ja que han passat molts anys i alguns no els he vist més des d' aquelles ja molt llunyanes dates. De tots aquells que fórem condeixebles, quants en quedem? Sens dubte que molt pocs. Excepte un amb el qual ens trobem sovint i fem unes llargues i substancioses xerrades, no sé si en queda cap més. Fa poc temps morí un, una mica més gran que jo, el qual, un dia a l'hora del pati, amb discreció i cert misteri m'explicà alguns secrets de la vida que aleshores eren tabú i ara ja coneixen les criatures quan acaben de ser desmamades. També no fa pas massa temps vaig llegir l'esquela d'un altre que cada dimarts trobava en anar al mercat. Més temps enrere ens va deixar el que havia anat seguint un itinerari paral·lel al meu, i amb qui havia tingut un constant contacte al col·legi, l'Institut, la Universitat i durant tota l'activitat professional.
Un objecte que sembla tan insignificant com aquest que anomenàvem xasca m'ha despertat tots aquests records.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema