DESPRÉS DE l'11-S, MONISMeS ENCOBERTS O DIALÈCTICA?

14.09.2015 | 00:00
DESPRÉS DE l'11-S, MONISMeS ENCOBERTS O DIALÈCTICA?

divendres molts catalans van voler parlar en una manifestació democràtica. D'altres, contraris, també parlaren. Som en el compàs d'espera pacífic i revolucionari del 27-S. No sempre ha estat així. Al llarg de la història, les revolucions violentes, inevitables per combatre la injustícia instal·lada políticament, s'han executat amb un gran dispendi de força. Molts diners, moltes armes, moltes teories, molts sofriments, moltes vides humanes. Avui, a la vista dels resultats, som escèptics davant de preses de postura de força. Mireu si han servit de gaire les guerres a l'Orient Mitjà. La feina més eficaç és la que conquereix conviccions. Les conviccions quallen en models mentals que acaben governant la realitat. Ja hem parlat aquí mateix de models mentals des de la visual del nostre procés sobiranista, però, ¿quin seria el model mental elemental per poder pensar correctament i actuar en conseqüència?
Si arribéssim a convèncer els nostres opositors de pensar i d'actuar dialècticament potser hauríem acomplert la tasca més revolucionària de la història. "Dialèctica" ve de diàleg i aquest, de "logos". "Logos", en grec, és més que "paraula"; és l'expressió del curs de la realitat. Tota expressió ha de menester, si més no, un que l'expressa i un altre que capta l'expressió. "Dia-logos": expressió que va i ve. Exigeix alteritat, diferència entre l'un i l'altre, alteració de l'expressió que va i ve. El diàleg reclama part d'identitat: un llenguatge, una cultura, un context comuns; i part de diferència: sorpresa d'allò que es transmet. Ningú no diu allò que l'altre ja sap ni escolta allò que ell ja sap. La dialèctica és el tractament del diàleg. En el procés català, no és això el que ha imperat.
Aristòtil, en el Sofista, considera Zenó d'Elea l'inventor de la dialèctica. Però, en rigor, l'inventor n'és Heràclit. Heus ací alguns dels seus aforismes: "El contrari és l'acord; de les discordances neix la més bella harmonia i tot esdevé dins de la lluita"; "L'inici i la fi coincideixen dins de la circumferència del cercle"; "El camí cap amunt i cap avall és un i el mateix". Plató, poèticament, en el Fedre, diu que seguir les petges d'un dialèctic és seguir les petges dels déus. Descriu la dialèctica com un llarg i difícil camí entre els esdeveniments de la realitat més quotidiana i l'èxtasi de la realitat més transcendent que passa, d'anada i tornada -dialèctica ascendent i dialèctica descendent?- de la intuïció, tot continuant per la raó i la intel·ligència, fins a la mística més elevada, per retornar tot seguit a la vida quotidiana.
Les concepcions d'Heràclit i Plató són ben diferents a les del dogmatisme, del logicisme, de la identitat. En matemàtiques dos i dos fan quatre; dialècticament dos i dos només fan dos i dos. Per arribar a quatre, cal bellugar-se, cal fer intervenir una operació de síntesi que fa esdevenir -no ser- el quatre a partir del dos i dos. És famosa la frase d'Heràclit: "No es pot entrar dues vegades dins del mateix riu". El curs del món, el curs de la ment, el curs dels contactes entre món i ment o entre ments sempre canvien. No hi ha res de dogmàtic, d'idèntic, de no diferent, de no contradictori. Els hindús, d'aquesta dualitat, en diuen advaita.
Tanmateix, Aristòtil, enlluernat per la matemàtica i, en especial, per geometria que esdevindria l'exemple pur d'identitat en mans d'Euclides (300 aC), tracta de fundar la seva filosofia en la identitat o en la no contradicció. I escriví la seva famosa Lògica dels sil·logismes que apreníem tots els estudiants d'Occident. En acabar el seu tractat, Aristòtil s'adona que aquella perfecció de pensament no serveix per explicar res. Les coses no van així. I redacta la seva Dialèctica, on descriu el discurs corrent amb el qual la gent del poble es defensa per obrir-se camí en la vida. Però cuita a afegir que aquesta manera "imperfecta" d'expressar-se amaga tota mena d'errors. Fou tan dràstic Aristòtil, en la seva condemna de la dialèctica, que encara avui la majoria de la gent a Occident continua pensant com ell. No s'adona que el "perfecte" llenguatge del pensament científic esdevé molt manejable. Massa i tot. Fins un ordinador pot pensar millor que una persona. Però el resultat exacte no s'harmonitza amb la realitat. Només s'adiu a allò que convé a les finalitats de l'ésser humà. La tecnologia, derivada de la ciència logicomatemàtica, no ha obeït la natura, l'ha rectificada, l'ha aplanada, l'ha deformada, forçada, castrada, arrasada, fins a límits que en el segle XXI són apocalíptics.
Però resultà tan forta la influència aristotèlica, que, fins ben entrat el segle XIX, no fou reprès seriosament el camí del perfeccionament de la dialèctica. Hegel emprà els tres termes: afirmació, negació i negació de la negació, que es mal popularitzaren amb les conegudes expressions de tesi, antítesi i síntesi. Marx aplicà aquest mètode dialèctic al progrés de la naturalesa i de la història i, en especial, a la lluita de classes. El seguiren el grans pensadors comunistes: Engels, Lenin, Mao Zedong, Ho Chi Minh, etc. Però el segle XIX i els seus epígons encara creien en el progrés, en coses que sí que anirien bé, en negacions de les negacions o en síntesis que acabarien reduint la negació a afirmació o la antítesi a nova tesi. En el fons jeia amagada la identitat o no contradicció aristotèlica en contra del pensament d'Heràclit. En els fracassos del segle XX s'ha vist l'error d'aquesta dialèctica corcada. Molts occidentals ho han emprat per justificar el retorn a la mentalitat dogmàtica sota l'excusa que la dialèctica també és un dogma. Així, Jacques Monod a L'atzar i la necessitat titlla els dialèctics marxistes d'animistes, de creients en el dogma indemostrable de la pandialèctica. Però ell, al seu torn, cau en una barreja d'irracionalisme (l'atzar) i determinisme mecànic (la necessitat) que només poden aprofitar els poderosos de torn per perllongar l'espoli de les altres persones i de la natura. Si el que és és i el que és això no és allò; si, sense matisar, afirmem taxativament que una taula no serà mai una cadira, aleshores no ens podrem asseure mai en un taula ni cruspir-nos una coca de recapte posada damunt d'una cadira. El model dogmàtic, no contradictori, que afirma que cada cosa només és idèntica a ella mateixa és un model monista. Cada cosa només admet una interpretació, és unívoca, és única. No és cap altra. No pot canviar. És eterna. D'ací surten els imperialismes, els xovinismes, les intoleràncies, els integrismes, els fonamentalismes, els autoritarismes, els despotismes, les tiranies, els tràgales constitucionals. Qui no ho accepti resta marginat, perseguit, expulsat, empresonat, mort. Si "la soberanía nacional reside en el pueblo español", com diu la Constitució, Catalunya no en té, de sobirania. No som nació. Direu que encara que partim de "la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles", la Constitució permet el dret d'autonomia de nacionalitats i regions. Però és que certs dualismes, aparentment dialèctics, són en realitat monismes encoberts: veritat/error, bé/mal, dretes/esquerres, matèria/esperit, idealisme/materialisme, etc. Cal autocriticar-se. Cal que ens adonem que davant d'aquestes dualitats ja s'ha pres partit triant un terme de l'oposició i refusant-ne l'altre. Ni la reducció de la contradicció ni la superació identificada a un dels seus termes oposats són dialèctiques. Les relacions descriptible/inefable, beneficiós/perjudicial, conservació/innovació, estructura/vivència, abstracte/concret, són dualitats dialèctiques corresponents a les falses dualitats. La peça mínima i elemental de la dialèctica és la presència de dues realitats (dualisme) diferents -Espanya i Catalunya- i, fins i tot, oposades, acceptades amb igual dret, i que són lligades per un dinamisme, per una comunicació que permeten llur complementació mútua (advaita). I, malgrat tot, la realitat és plena de diferències. En un proper article caldrà parlar de la complementarietat contradictòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema