s'ha convertit en una espècie de cantarella que van repetint partits i grups diversos, a vegades situats en extrems ideològics ben oposats. Els dos últims d'afegir-s'hi han estat, aquesta mateixa setmana, els col·lectius Fòrum Cívic i Nou Cicle, vinculats al PSC; el Cercle d'Economia, que ha tingut notables desacords en el seu si; i Pablo Iglesias, que tantes polèmiques ha generat aquests dies. És la famosa proposta que defensa que, en aplicació del dret a decidir, ha de ser possible, en un termini que ningú no concreta ni limita en el temps, una consulta «legal i acordada» per preguntar als catalans si són partidaris o no de la independència.
Les propostes en aquesta direcció vénen de dues bandes: dels qui, en el fons, són realment contraris a la independència de Catalunya i utilitzen la futura consulta només com un miratge, i d'aquells qui, tot i voler més llibertat per a Catalunya, troben que la pretensió sobiranista és senzillament irrealitzable.
Analitzem, doncs, l'alternativa. La seva proposta, d'una vaguetat calculada, presenta alguns inconvenients que els seus defensors no semblen tenir cap interès a esvair. El primer és que, si el referèndum ha de ser legal, ha de fer-se encaixar en el bloc constitucional espanyol. Aquesta via, com sap tothom, ja va ser intentada en el seu moment davant el Congrés dels Diputats, que va rebutjar-la amb una majoria aclaparadora, de la qual formaven part el PP i el PSOE. Així, doncs, si calgués intentar-la de bell nou, és evident que primer faria falta modificar el marc constitucional.
Per modificar el marc constitucional, es necessiten una colla de condicions que no sembla que sigui gens fàcil que es compleixin. El primer problema -almenys per als catalans- és que hauríem de deixar en mans dels partits espanyols la sortida d'aquest atzucac, cosa que significa una renúncia vergonyosa del nostre propi dret. El segon problema és que hi haurien d'estar d'acord els principals partits polítics ?espanyols que sortiran de les eleccions generals que segurament tindran lloc el proper ?desembre. O sigui, segons tot fa preveure, PP, PSOE, Ciutadans i Podem. Alguns d'aquests partits ja han avançat que no inclouran en absolut aquesta proposta de modificació de la constitució en el seu programa electoral.
En el supòsit que arribessin a posar-se d'acord a obrir aquest meló -com es diu col·loquialment- o que les forces vencedores de les eleccions espanyoles l'obrissin pel seu compte, caldria posar-se d'acord en quins són els articles i els temes de l'actual constitució que caldria reformar. I si alguna cosa resulta evident, ara com ara, és que les possibles reformes anirien per costats completament antagònics. Obtenir un consens i una majoria qualificada entre posicions tan diferenciades és realment una quimera. I pretendre que aquest hipotètic consens aconseguís la majoria suficient per fer realitat a Catalunya la consulta «legal i acordada» és una possibilitat encara més remota. Llevat, esclar, que ens oblidem de tanta bajanada i deixem l'assumpte per d'aquí a dues o tres generacions, com va insinuar el candidat Lluís Rabell.
En conclusió, si aquesta via no té cap possibilitat, si no hi ha cap perspectiva realista a l'horitzó que permeti imaginar que sigui realitzable, llavors per què insisteixen tant a proposar-la com una presumpta alternativa?
