Vull advertir dels escenaris que es generaran si el procés és bloquejat abruptament per l'Estat. O bé si aquest es nega a una negociació tranquil·la del divorci.

Primera hipòtesi: l'Estat imposa la seva posició. La Generalitat de fet és intervinguda. Per això, l'Estat central heretarà la gestió de la sanitat, l'escola, el benestar social i les infraestructures més mal dotades en termes per càpita de la Península. L'Estat es trobarà cara a cara amb el país de més tradició obrera, de més potent classe mitjana que ha dirigit aquests darrers anys bona part de la se?va pressió cap a l'esperança d'un nou marc. Aquesta pressió sense sortida agitarà el còc?tel; i la maniobra de distracció que, durant 35 anys, ha significat l'autonomia de cartró pedra, s'haurà acabat. La desestabilització al carrer no es podrà aturar. Cal saber que tots els règims autoritaris espanyols han començat caient per Catalunya.

Al mateix temps, succeirà que el principal motor econòmic del país (19% del PIB, 25% de l'exportació, 30% de la R+D, 20% dels ingressos, 25% del turisme) accelerarà la seva decadència arrossegant tots els índexs esta?dístics d'Espanya en direcció a l'Àfrica. Sen?se motor activat Espanya cau en l'abisme.

Segona hipòtesi: Catalunya engega el procés d'emancipació, però l'Estat, que no el pot bloquejar, recorre a la bronca fins al final. Amb la caixa de les pensions exhaurida i amb el deute incapaç de retornar, s'ha de ser molt agosarat per maltractar qui en una negociació pacífica pot facilitar-li el suport suficient perquè el que quedi d'Espanya pugui sortir del pou. Perquè un Estat que de forma immediata perd el seu 19% del PIB i el que li queda l'ha de repartir proporcionalment per més habitants, s'enfonsa en les llistes de riquesa mundial. I Europa haurà de triar entre tenir una Holanda, estat tampó i de progrés econòmic i social, al Mediterrani occidental, i font d'estabilitat. O bé, tenir una zona amb un poten?cial d'explosió social dels de més risc de la Mediterrània occidental. Recordin la Barce?lo?na Rosa de foc. Europa haurà de decidir si acompanya o no Espanya en la política suï?cida que la porta cap a l'Estat fallit, permea?ble també a migracions descontrolades; o al gihadisme.

La tercera hipòtesi és la que s'han conjurat tots els unionistes perquè no passi: divorci pactat, transició econòmica d'acompanyament de Catalunya cap a Espanya. Especial?ment en el període d'innovació disruptiva en què l'Estat haurà de reinventar-se i deixar de mal copiar França, i acabar mentalment amb el somni imperial que ja va comen?çar a desinflar-se en el moment de màxim esplendor de Felip II, i acceptar, amb modèstia, com Dinamarca, el seu paper d'eximperi. Haurà de trobar el seu lloc a Europa i la Mediterrània de la mà de Catalunya.

La resposta, a partir del 28-S.