Aquest venturós 2015, l'entrada de la tardor s'ha vist esquitxada per la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya. En aquesta estació de l'any, etapa entre l'estiu assolellat i l'hivern gèlid, els ciutadans s'han enfrontat amb el dilema de decidir a favor o en contra de la independència. La resposta ha estat una participació d'un 77,44%, rècord històric en uns comicis autonòmics catalans.

Es donava per descomptat que guanyarien els partidaris de la separació d'Espanya, units en un bloc excloent amb l'enigmàtic nom de Junts pel Sí. La qüestió central era si assolirien una majoria absoluta d'escons i de vots que, d'acord amb els seus càlculs, permetria la legitimació d'un procés imparable de secessió. No ho han aconseguit per més que s'esgargamellin a proclamar-ho.

La victòria de Junts pel Sí és clara. Però també és incontestable la pèrdua de representació en relació amb les eleccions del 2012. Dels 71 escons que tenien CiU i ERC s'ha passat als 62 de Junts pel Sí, lluny de la majoria absoluta dels 68 escons.

Clar i català, necessiten l'abstenció o el vots a favor de la CUP per fer president Artur Mas. I no s'ha d'oblidar que la CUP és una força política que reclama la «ruptura democràtica amb el règim de 1978, el necessari canvi social urgent i l'obertura d'un procés constituent republicà per canviar-ho tot». És a dir, una juguesca insurreccional.

Per tant, és probable una tardor amb flamarades fútils, restes de la plenitud de la Diada de l'Onze de Setembre, que sia un preludi d'un hivern de trons i llamps.

No seria insòlit que en els propers dies la melangia, aquesta tristor ombrívola, s'apoderi de l'estat d'ànim de la bona gent. Els dies s'escurçaran i les nit s'allargaran. La caiguda de les fulles groguenques despullarà els arbres de la seva verdor. El mal temps no tardarà a arribar.

Aquests trets distintius de la tardor adquireixen un simbolisme esgarrifós a la llum dels resultats electorals del 27-S. Catalunya s'ha fracturat en dos bàndols que, si no hi ha diàleg entre les forces polítiques que els representen, poden esdevenir irreconciliables.

En aquests moments d'eufòria per a uns i de neguit per a d'altres, cal serenor i tranquil·litat. S'ha de confiar que ningú s'apunti a aventures per no reproduir errors del passat. Potser és necessari recordar els versos del poeta que s'estimava el seu país, però no volia baralles entre els pobles de la pell de brau: «Un llunyà dia del nostre hivern, / ja sota l'emparança d'aquest cel, / al cor de l'enveja vèiem arrelar / amb esglai el gran crim de Sepharad: / la infinita tristesa del pecat / de la ?guerra sense victòria entre germans». (Poema VI de La pell de brau de Salvador Espriu).