En la llarga història de la nostra Catedral cada segle hi ha deixat la seva empremta, no en tots els casos amb la mateixa intensitat. Potser sigui el pas del segle XX el que més s'hagi fet notar, tant pel que fa a l'edifici com a la funcionalitat. En els primers anys de la centúria es realitzaren obres que afectaren el paviment de la plaça, paviment que quedà sensiblement rebaixat de nivell, cosa que va fer necessari afegir quatre graons a la monumental escalinata. En les fotografies de l'any 1900 encara es veu, a més d'unes grans diferències en la façana, la manca del que és ara el primer tram de l'escalinata. I en els textos que s'hi refereixen es parla de vuitanta-sis escalons, mentre que ara n'hi podem comptar noranta.

En aquells inicis de segle, en l'interior també s'hi obriren dos dels grans finestrals de l'ala nord en el darrer tram de la nau.

L'any 1936 tot i que el temple va ser respectat, fins on pogueren aconseguir alguns benemèrits ciutadans, no es pogueren evitar alguns desperfectes. S'enderrocaren les parets del cor, es desmuntà l'orgue, s'enviaren a Paris algunes de les joies més preuades, se'n perdé alguna. Foren destruïdes les campanes, exceptuant les que marquen les hores i els quarts. Es destrossaren deu de les estàtues dels apòstols que figuraven en la portalada que dóna al migdia. I en els darrers dies de la guerra, una bomba d'aviació afectà greument la teulada i provocà un esvoranc en la nau.

Durant aquells dos anys i mig de guerra, el culte quedà totalment suprimit, i l'edifici convertit en Museu del poble, del que en responsabilitzaren el professor Joan Subias, el qual actuà amb gran cura i professionalitat. De tal manera que en acabar aquell període, el Bisbe Cartañà l'ajudà per evitar que fos víctima de represàlies.

Jo aleshores estava estudiant el batxillerat, i un dia el professor d'Història ens portà a visitar la Catedral (Museu del Poble). El nostre professor preguntà al senyor Subias, que ens guiava en la visita, com era que havent eliminat les parets del cor i retirat l'orgue, hi havien deixat el cadiram. La resposta fou que si s'hagués eliminat tot no s'hauria apreciat en tota la seva grandiositat l'amplitud de la nau. Li hauria faltat un punt de referència.

En els primers temps de la postguerra, procurant superar totes les dificultats i la pobresa de recursos, propis d'aquells anys, s'esmerçaren grans esforços per anar recuperant el que es podia. Es feren les gestions o?portunes per obtenir el retorn de les joies di?positades a París. Les quals, entre elles el retaule major i el baldaquí, tornaren a ocupar el seu lloc, en el presbiteri. Es practicaren les obres oportunes per reconstruir el que la bomba havia malmenat en la teulada i la nau. S'anaren construint noves campanes per substituir les que s'havien perdut. El bronze de les antigues campanes ha?via estat destinat a la fabricació de canons. I ara el bronze de canons inservibles fou utilitzat per construir les noves campanes.

Per suplir, en part, les parets que tancaven el cor es col·locà sobre el cadiram fins a l'altura d'un metre, unes cortines de color granat. Es considerava urgent recuperar l'orgue. Però hi havia opinions molt diverses pel que fa al seu emplaçament. Uns opinaven que el lloc idoni era sobre la porta principal. Altres sobre una de les capelles laterals. La solució més ràpida, encara que no pas la millor, era el lloc que sempre havia ocupat. Finalment la decisió episcopal s'inclinà per aquesta darrera solució. I l'obra es realitzà ràpidament. Les protestes abundaren, especialment quan es contemplà el moble que inclou l'instrument. Tothom admet que es tracta d'un orgue de gran categoria. Una obra que acredita l'artesà gironí Aragonès, especialitzat en aquest tipus de construccions. Però el moble que, entre altres despectius qualificatius se l'ha definit com una caixa de figues, no satisfà ningú.

En el temps de la guerra s'havia enderrocat la tanca d'obra que protegia l'anomenat cementiri dels negres, rere l'absis. Aquella supressió creava un perill pels que freqüentaven el carrer que porta al portal de Sant Cristòfol. La Diputació Provincial s'oferí a col·laborar a donar-hi una solució. Aprofitant la reixa que s'havia suprimit de l'entrada de l'antic cor, l'arquitecte Masramón projectà i dirigí l'obra que alhora que donava seguretat als vianants, permetia la visió de la part inferior de l'absis, i de les artístiques sepultures que s'hi troben.

Mentre s'anava recuperant la materialitat del temple, també es rejovenia el capítol, amb l'entrada de nous canonges, cosa que es feu notar no només en les obres que s'anirien realitzant, sinó també, i el que és més important, en les activitats del culte i la dignitat i solemnitat de les celebracions.

Passats aquells primers temps de penúria i restriccions, el Bisbe Cartañà es proposà la construcció de la portalada dels apòstols. L'encàrrec que es va fer a l'arquitecte Joan M. de Ribot sembla que no va satisfer una part del capítol, malgrat que es tractava d'un projecte molt estudiat, molt ben resolt i amb un gran respecte a l'obra existent. La maqueta estigué exposada llarg temps en la sala del Palau episcopal, on el prelat rebia les visites. Mentrestant passava el temps i no es prenia cap decisió. Per les Fires de l'any 1955, en la Sala de Pergamins de la Biblioteca Pública, es presentà una exposició de projectes no realitzats de la Catedral. Projectes que es conservaven en l'Arxiu Capitular. Es publicà el catàleg de l'exposició redactat pel canonge Jaume Marquès. A la vista del projecte del segle XVIII, de l'acabament de la façana principal del temple, ateses les discrepàncies que es presentaven en el de la portalada dels Apòstols, i que aquest altre era molt difícil que fos discutit, es posà fil a l'agulla per tirar-lo endavant. I els primers anys de la dècada dels seixanta, es rematà la façana principal, d'acord amb el projecte del segle XVIII, substituint per una renglera de finestres aquells dos grans badius que donaven a aquell espai l'aspecte de les golfes d'una casa de pagès. Seguidament es dotaren de les corresponents imatges les set fornícules que havien quedat òrfenes des del seu origen. Les obres dels escultors Fita, Casamor, Bohigas i Busquets permeteren veure acabada la façana principal del temple catedralici.

Feia temps que es considerava la conveniència de restaurar l'àngel del campanar. Quan l'escultura es baixà del seu pedestal es comprovà el mal estat en què es trobava i es determinà construir-ne una de nova. L'obra d'en Ramon M. Carrera fou col·locada en el seu elevat mirador la tarda d'un dia del mes de juny del 1968. Les campanes de la seu ho celebraren amb un alegre tritlleig, mentre molts gironins contemplàvem l'operació des de l'escalinata, o dels ponts o de finestres i balcons de les cases que ofereixen l'oportunitat de contemplar el campanar.

Més endavant també es construí la portalada dels Apòstols, amb un projecte que no ha pas merescut una unànime aprovació. En Domènec Fita presentà un avantprojecte de les imatges dels dotze apòstols, oferta que només va obtenir el silenci administratiu. Com a conseqüència de les disposicions del Concili es posà un altar provisional per les celebracions de cara al públic. També se suprimí el cor. Es traslladà el culte diari a la capella conventual, disposada molt dignament en l'espai que ocupava l'antiga sagristia.

Molt important ha estat disposar el Museu capitular que permet contemplar el seu ric contingut que està presentat amb una gran dignitat i la màxima garantia de conservació.

La nostra Catedral, com tots els edificis d'aquesta grandiositat ha estat gairebé contínuament en obres de manteniment i de restauració. I darrerament se n'hi realitzaren de molt importants., entra les que destaca la restauració de la torre de Carlemany.

Després de molts anys de provisionalitat es donà una solució definitivament al pres?biteri; però això ja pertany al segle XXI.