Mariàngela Vilallonga, en el seu inoblidable llibre Els arbres, fa observar aquell passatge bíblic que explica el guariment d'un cec de Betsaida per part de Jesús: quan se li pregunta si hi veu, el cec contesta que veu els homes que l'envolten, que s'adona que són homes perquè veu en aquelles formes uns arbres que caminen. L'autora considera: "L'home i l'arbre fosos simbòlicament per la mirada encara confusa, però renaixent, d'un home que va recuperant la visió. L'home i l'arbre en perpètua comunió a l'univers."
A la tardor queda subratllada aquella perpètua comunió. Els records de l'escola ens diuen que un dia o altre tocava de treballar una redacció sobre els arbres, l'esclat de la vida; però abril i maig -sempre verdejant- guanyaven en contra dels grocs, sienes i ataronjats d'octubre i novembre. Era, possiblement, un desequilibri educatiu perquè la primavera pot ser una meravella, però la tardor és un somni fet realitat.
Ens hauríem de reciclar. Vull dir reconvertir els nostres afectes a favor de la tardor frondo?sa i harmonitzada; aquest creixement hauria de passar pel viatge, per la lectura, per les imatges i experiències directes i personals. Ja existeix una abundant paperassa que divulga les rutes de totes les manifestacions de l'art, romànic, gòtic, barroc,modernista, noucentista i etcètera, però ara faltaria donar el torn a les rutes vegetals, tanmateix iniciant-se per les més properes. Els nostres boscos haurien de ser ben resseguits prèviament per fotògrafs, literats i pintors, em refereixo als d'ara mateix, fent la pedagogia del bosc, com a obra d'art. Cal sortir a trobar les sensacions que ara mateix ens donarà el bosc i convertir-les en sentiments, de més profunditat. La tardor és un descans, un replà, a les marques i fulls del calendari. Tal com diu Guerau de Liost, "ara és temps de tardor, que dic al temps: reposa, que jo també reposaré; ara que és acabada cada cosa i l'home, finalment, la troba bé".
Els gironins tenim a la finestra de veure el món una tardor especial que no teníem pas a la nostra infància, quan llavores només podíem tenir la "perpètua comunió" amb els plàtans de la Devesa; era el llarg hivern d'una època en què faltava molt per arribar la diversitat d'arbres que tenim actualment. Ara podem admirar a la gran paleta, per exemple, la taca vermella que resulta dir-se liquidàmbar; és una de les descobertes que ha crescut amb nosaltres, entre un parell de centenars d'espècies diferents que ens conviden a la seva amistat. Aquests dies que ja van arribant podrem mirar per finestres i balcons i fruirem de passejos i excursions. El paisatge és un d'aquells valors que cal treballar per po?der-lo estimar i transmetre. Hauria de ser tot un compromís a tots els nivells possi?bles, començant per la seva promoció. Un país com aquest, que se'n faria la pell per vendre sol i platja a la gent del nord, i que també posa el fred i la neu al taulell de l'esport d'hivern, aquest mateix país està en deute amb la germana tardor. Al menú diari de la natura hi ha un greuge comparatiu, quan parem la taula dels visitants. Pensar i realitzar la promoció de la tardor pot arribar a ser tot un repte. Tal vegada tots plegats ens estima?ríem més els nostres boscos si aprenguéssim a llegir la seva fragilitat amb el llibre obert de les fulles de la tendresa de la tardor, sempre a punt de voleiar cap a la definitiva terra. A la cultura de la pau hauria d'entrar-hi la cultura del bosc. Com una metàfora de la gran convivència i respecte entre les incomptables famílies vegetals que saben fer-nos l'obsequi de la seva pau i de la seva companyia.
