Enmig d'incerteses i d'expectatives s'han encadenat tres campanyes electorals al llarg del 2015, amb la successió dels comicis municipals, que han introduït un canvi substancial a l'Ajuntament de Barcelona; el 27-S, amb una participació elevada, que ha visualitzat el seu caràcter plebiscitari i una clara majoria independentista, i les generals programades per a final d'any.

Hi han incidit les darreres fuetades de la crisi econòmica encetada el 2007, que ha generat un escenari d'inestabilitat persistent amb un impacte internacional. Però també ho ha fet una onada migratòria de proporcions gegantines que ha introduït a Europa milers de persones refugiades. Aquestes circumstàncies han accentuat la dimensió social dels debats que s'han establert a l'entorn de les conteses, amb una revisió dels models aplicats des d'alguns governs i institucions, que, davant de la davallada substancial d'ingressos per la reducció de l'activitat econòmica, han reaccionat amb mesures que han afeblit d'una manera significativa l'anomenada societat del benestar.

Les lleis del mercat, que, portades al límit, indiferents a la manca de sostenibilitat i sense mecanismes de control ètic, van afavorir el daltabaix econòmic, han assumit també un pes decisiu a l'hora d'administrar-lo i trobar-hi sortida, la qual cosa ha comportat alts nivells d'atur, minva substancial del poder adquisitiu, restriccions en alguns serveis públics... En aquestes causes té les seves arrels el moviment 15-M. La immigració massiva de refugiats, a més, ha reblat el clau de la crítica a l'escassa sensibilitat social de les administracions, amb dificultats per mantenir d'una manera coherent en les mesures adoptades els ideals i els valors que fonamenten el projecte europeu.

La resposta electoral ha estat evident. D'una banda, el sorgiment de noves formacions d'espectre ampli, desvinculades de la corrupció i de les velles polítiques i connectades d'una manera clara a moviments socials. De l'altra, el deteriorament dels partits polítics tradicionals.

A Catalunya i de retruc a Espanya, aquesta redefinició del mapa ha quedat del tot condicionada pel conflicte obert ?l'any 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional, que modificava l'Estatut ratificat prèviament en referèndum pels ciutadans. De nou superant l'àmbit dels partits convencionals, al 27-S s'ha optat per girar full en la relació amb una Espanya que ha estat governada amb principis i criteris que la major part dels catalans ?veuen amb desconfiança i una distància creixent. La ruptura entre Catalunya i Espanya es fa ara més palpable i, en l'opinió de molts, inexorable. Damunt la taula -les eleccions l'han esborrada definitivament- ja no existeix l'opció de la continuïtat. En són exponents el retrocés del PP i el daltabaix d'Unió. Catalunya se'n va i a Espanya només li queda la possibilitat d'acomiadar-se'n o de replantejar constructivament el conflicte amb una proposta que garanteixi l'assumpció del caràcter nacional de Catalunya, amb el reconeixement de l'autogovern i de la identitat que se'n deriven.