Amb motiu de la implicació personal que m'ha tocat viure en l'acte d'homenatge al president Lluís Companys que tindrà lloc a Girona el 14 d'octubre a les 20h a la plaça que porta el seu nom. El corrent de preguntes que sempre hauria de tenir un cabal mínim en el cap d'una actor o d'una actriu es desborda completament quan l'encàrrec pren una dimensió de fet real elevat a categoria d'històric; i amb l'afegida pàtina de mitificació que dóna l'engranatge del temps quan realitat i relat s'allunyen cada vegada més una de l'altre per no tornar-se a trobar mai més.

Sempre, quan vols afrontar el repte d'explicar un personatge a un auditori motivat, hi ha el risc de perdre't en l'anècdota i passar de puntetes pel nucli dur de la filosofia que van fer esclatar els esdeveniments. En el cas del president Lluís Companys em pregunto si la seva mort va ser una anècdota, i que ningú se m'enfadi, o forma part dels punts obligatòriament necessaris per entendre el relat. Companys és el que és pel que va ser o per com va deixar de ser? Segurament és la suma de les dues coses i algunes altres que se m'escapen, però no es pot negar que, com en el teatre mateix, un bon final pot produir dos efectes: si l'espectacle ja és bo posa la cirereta al pastís i si és dolent ens fa oblidar la pesadesa del desastre. Com deia un meu professor de teatre: "Un bon final ho arregla tot".

Associar afusellament amb un bon final pot semblar macabre i de mal gust, però quan s'afusella un pensament, una idea, un debat, una esperança... llavors apareix la màgia de la transcendència històrica, i amb la seva vareta màgica construïda amb la suma de materials invisibles com distància, record i opinió, la desgràcia es converteix en motivació silenciosa i la tragèdia amb motor de nous temps de llum.

Mai m'he cregut, encara que sigui cert, la passivitat, la quietud, la pau amb què un afusellat espera davant de la munió de fusells que apunten a la carn. Aquells minuts, aquells segons, amb ulls oberts o embenats, han de ser de vertigen, de buidor, de salt mortal cap al no res que fa que t'immobilitzi tot el cos, esperant que arribi la desconnexió final. És possible que aquella mitificació de la dignitat davant del fet de ser assassinat per uns ideals sigui simplement una por paralitzadora i un blanc mental fruit de la por mes absoluta. Però com en totes les coses que fem a la vida, aquestes les podem transmetre com una rutina sense sentit o com el fet únic que ens transforma o transforma als que ens envolten.

A vegades, o quasi sempre, els fets son més importants quan s'expliquen que quan es viuen; però no per això són falsos, si no que potser el que passa és que en aquell moment l'acció va ser petita i ara l'alimentació i l'autoritat del pas dels dies viscuts, tot encaixa, tot pren sentit i agafa volada de fet revelador.

El 15 d'octubre del 1940 es va matar un home injustament i avui certifiquem que va ser un intent d'afusellar la dignitat de tot un poble que ara reclama aquella justícia manllevada.