Els altres gironins: Jean Genet Montesinos (I)

Rodamón, anarquista, proletari, comediant i màrtir; un home social i políticament incorrecte

13.10.2015 | 08:58
Els altres gironins: Jean Genet Montesinos (I)

El famós Jean Genet Montesinos, l'exescalador de les grues, és un aventurer amb cara de Celine, el terrible escriptor, metge francès dels baixos fons de París, i sobre tots els homes de les foscors de l'ànima i de la societat.

Sec, prim, no para de fumar, parlar, suggerir. És un veritable bellugueta que té foc al cos. Home de mirades múltiples i obliqües. Sí, molt intel·ligent, observador, garla molt, és directe, ambigu, amenaçador, fa la sensació d'amagar i de saber més coses de les que diu.

Per un historiador, cronista de les noves vides heroiques dels elements més nobles, rebels i revolucionaris de la societat gironina, i també dels més marginals, Montesinos és un veritable repte, ja que és un autèntic ?maleït lumpen proletari i com a veritable i radical marginal, de totes les virtuts, defectes, lacres, dels més desgraciats, pobres de la terra, i -parodiant Sartre- sentim la mateixa fascinació per la vida i biografia literària de Jean Genet, comediant i màrtir, ja que Montesinos és una mena de Genet gironí, aventurer, rodamón, proletari, guixaire, cuiner, peó, revolucionari, petit o mig delinqüent, confident, alcohòlic, mangant, esquizoide i darrerament, savi, filòsof contemplatiu.

Els "lumpen proletaris", procedents dels sectors més baixos, incultes de la societat, o sigui, els rebels primitius, com diria Hobsbawm, poden esdevenir mil·lenaristes, místics, religiosos o anarquistes, o com als anys 30, a Itàlia, esquadristes, camises negres o nazis dels grups d'assalt, de la SA hitlerianes, comandades per Röhm.

El lumpen proletariat vol acció directa, radical, frontal, contra l'opressor que vol eliminar. Per això són tan fàcils de manipular pels nacionals, populistes, interclassistes i entusiasmats i per les seves retòriques violentes contra els rics i els poderosos. El cas del famós Lerroux, en la Barcelona dels anys 20, és el més innoble exemple de la demagògia i manipulació de les ignorants i despolititzades masses obreres, en aquest cas de la Catalunya dels anys 30.

Francesc Montesinos Guerrero, nat el 3 de març de 1936, a Barcelona. Fill d'un peó de la constucció, amb cinc germans. Va anar més o menys a l'escola nacional, on va fer moltes campanes. El que li agradava a ell ha estat sempre el carrer, perquè allà hi havia la llibertat, l'aventura, els amics i s'oblidava de les misèries familiars.

Montesinos, tot i treballant més o menys a temporades, i se'n sent molt orgullós, no ha pogut superar mai la mala sort, ni la seva condició de pària, pobre, per culpa del seu caràcter bel·licós, aventurer i de posar-se sempre en merders. Comenta: sento a dins meu una tendència rebel, àcrata i revolucionària, que quan tinc feina o tranquil·litat, em vénen unes ànsies de viatjar, veure, conèixer, discutir, barallar-me, escalar muntanyes... Sóc molt nerviós i el cap em dóna moltes voltes. Sóc una màquina pensadora de projectes.

Al barri de Sants, quan m'escapava de l'escola i de casa, o per vacances, ja feia de pispa i recollia burilles, papers, condons i anava que les putes velles em fessin palles per una mica de calderilla o compràvem cigars, vinotxo, etc.

El Montesinos no és que hagi estat un proletari delinqüent, lladregot, borratxo, puter, etc., però a causa del fet que va viure en barris marginals, i que li agradava molt la gresca, el risc, l'aventura, no és home per estar gaire temps vivint a la mateixa ciutat, carrer, ni treballar en el mateix. En definitiva, el seu innat talent, perspicàcia, imaginació, era procliu a provar tot tipus de feines, amistats, audàcies, per intentar una i altra vegada tenir sort, per sortir de la pobresa a la qual una i altra vegada retornava per culpa de les seves contínues proves, escapades, fracassos, empresonaments.

Ell sempre s'ha considerat treballador -encofrador, cuiner...- però acabava sempre de vulgar peó, mal pagat. I un home de la intuïció i intel·ligència d'en Montesinos, repetim, es rebel·lava i volia sortir de la seva condició de pària.

Lany 1946, a l'edat de 10 anys, la família es trasllada a viure i treballar a la Seu d'Urgell. La primera feina que va fer fou de guarda de bestiar, perdut per les muntanyes. Als 13 anys, comença d'aprenent l'ofici de guixaire a les obres. Ell en diu l'escola de la Catedral de la Seu, a causa d'un problema laboral dels seus companys, hi ha un boicot i reben tots plegats. Ha de marxar a Andorra, on als 15 anys fa d'ajudant de cuina. Ell diu que després farà de cuiner.

Del 1957 al 1959 és cridat a fer el servei militar a la Seu d'Urgell. Curiosament, sembla que no es ficà en cap embolic. De totes formes, en llicenciar-se, sense passaport se'n va a França. S'entrega als gendarmes i aquests el traslladen a Marsella. El tornen a la frontera i torna a entrar. És novament agafat, empresonat, processat i condemnat a un mes de presó. Gràcies a aquesta picaresca el deixen quedar a Marsella. S'espavila per recercar permisos, feina i torna a fer de cuiner.

Allà fa moltes coneixences amb mariners, contrabandistes, etc. I s'embarca en un vaixell rus, pirata, de càrrega, tres mesos pel Mediterrani, fins a Istanbul. Torna com a polissó en un paquebot alemany D'aquí va a provar sort a París, on passa 20 dies. De retorn a Marsella, decideix retornar a Espanya. A Lleida és arrestat i passa 15 dies empresonat, fins que la família el va a buscar, aclarint que no és cap pròfug, ni un malfactor ni un emboscat dels antifranquistes de França.

D'aquí ve la fama de Montesinos, l'etern sospitós per tothom, aquest rebel, anarquista, proletari, que va al seu aire i no té la confiança ni de l'ordre establert ni dels seus antagonistes. Per a uns pot ser un confident de la policia i per als altres un àcrata boig.

Nosaltres, que durant un piló d'hores hem parlat i observat aquest complex i enigmàtic personatge, el que veiem més clar en les seves ambigüetats, jocs, és que és un home més hàbil, intel·ligent i astut del que sembla, ja que quan parla calcula, observa a fons l'expressió i reacció del seu interlocutor: són molts anys de vida al carrer. Montesinos se les sap totes, i, quan molts hi van ell està de tornada i sap, pel seu escepticime primari, que qui no corre, vola. I que de sants i persones honestes i filantròpiques no se'n troben gaires...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema