Si contemplem el món en un pla zenital, semblem un formiguer. Deambulem entre un lloc i un altre amb un metodisme propi de la inèrcia. Només ens aturem perquè ens ho demana un semàfor o un atzar eventual, i caminem amb pas ferm, cadascú des de les seves possibilitats, impulsats per un designi invisible cap als nostres destins. Convertim la llum del dia en un demiürg que apuntala els nostres moviments, dibuixant coreografies urbanes que ens porten a creuar-nos compulsivament amb l'altre, que al seu torn actua amb la mateixa convicció.
L'observació premeditada d'aquesta representació quotidiana comporta adonar-se de la creixent velocitat de les nostres passes, com volent atrapar un temps que, ho sabem, ja ens ha guanyat la partida. Per això és meravellós quan el guió fa un gir inesperat que ens força a redefinir els nostres costums. I pocs girs tenen el valor narratiu d'una bona tempesta.
Comença sempre amb unes gotes intimidatòries que trenquen el ritual urbà i deriven cap a un caos incalculable, un món capgirat en què els vehicles s'alenteixen i els peus s'acceleren. Els transeünts, fins aquell moment absorts en els seus pensaments o centrats en un aparell lluminós, miren al cel com cercant respostes, però només obtenen constatacions. Uns cossos s'abonen a la corredissa mentre uns altres s'aturen en paraigües improvisats, demorant l'arribada a una llar però construint-ne una altra en l'aixopluc. De la tempesta en pots treure una galipàndria, però també el somriure infantil de veure's xop de cap a peus. El cel ens envia l'elixir de la consciència, perquè al capdavall aquestes gotes, per breus que siguin, ens rescaten de la rigidesa horària i de les rutines encartonades.
Trona, llampega i diluvia, i de cop i volta no hi ha itineraris preestablerts, sinó fantàstiques improvisacions que ens tornen a la realitat tal com ha de ser: imprevisible, una mica empipadora, però al mateix temps profundament divertida. Per alguna cosa Gene Kelly ballava ben content sota la pluja.
