La correcció fraterna del cardenal Antonio Cañizares per les seves paraules sobre la crisi dels refugiats (i fins i tot les seves disculpes), va aixecar tal polseguera que ni tan sols es va reparar en la part assenyada dels seus temors: en efecte, en la processó de dolor que formen els fugits de Síria i Afganistan, poden infiltrar-se alguns fanàtics molt animosos, dels que busquen un visat urgent per al país de les cinquanta hurís (per cap), però aquesta advertència és més pròpia dels serveis d'intel·ligència que dels prelats. Per cert, s'ha demostrat que hi havia perill, però no, per ara, del costat dels fugitius, sinó dels instal·lats: aquest alemany que ha apunyalat una candidata a l'Ajuntament de Colònia partidària de la solidaritat amb els necessitats.

Abans, monsenyor ja havia estat poc afortunat en relació amb el 9 d'Octubre: la república pot i ha d'emparar els catòlics, però els seus pastors no poden decidir com funcionarà la república i els seus ritus. Cañizares potser se senti inquiet per la pèrdua de terreny dels conservadors, en els quals, pel que sembla, tenia posades totes les seves complaences: mal fet, en política no hi ha mal, ni bé, que cent anys duri i l'episcopat espanyol -que no ha caigut en els extrems xenòfobs i antijueus d'alguns purpurats de l'Est- potser ho comprovi d'una manera alliçonadora. En la llarga estela de complicitats entre el PP i els dirigents catòlics, qui més té a perdre, malgrat el molt que va guanyar, és l'Església.

Una església és una comunitat de creients que, socialment, necessita l'aval dels incrèduls, és a dir la taxa de credibilitat mínima per funcionar i moure's. I encara que és gran la temptació d'ampliar patrimoni amb la inscripció de nous béns de titularitat discutible, l'exempció de l'IBI en activitats lucratives que no la mereixen (residències, explotacions), la subvenció a les escoles catòliques o l'ús, alhora sectari i molt productiu, de la catedral-mesquita de Còrdova, una mínima claredat obliga a delimitar el que és del Cèsar i el que és de Déu.