Rajoy acomiada la legislatura amb menys de tot: menys atur, menys ocupació i menys població activa. El Govern destaca com a notícia la reducció de la desocupació a l'última EPA, la del tercer trimestre, però la perspectiva ens demana comparar aquesta dada amb la de fa quatre anys, just abans de la tornada del PP a la Moncloa. I la comparació ens diu que s'han reduït tant el nombre de desocupats com el d'empleats, de manera que la veritable reducció s'ha produït en la població activa. En el llenguatge de l'EPA, la xifra que puja és la dels «inactius», els que estan fora de l'expectativa laboral per edat, condició o opció. Menys població activa i més població inactiva és un mal negoci per a qualsevol economia.

Rajoy acomiada doncs la legislatura amb menys ocupació laboral, i amb altres minves. Amb menys estabilitat política, per exemple. Aquests quatre anys han vist la demolició del bipartidisme quasi-perfecte i la seva substitució pel gran interrogant que s'obre davant el 20-D, amb un nivell de discrepància entre enquestes, a només dos mesos de les urnes, com feia temps que no es veia. Del cansament per la corrupció dels polítics, i per la corrupció moral que suposa l'apropiació de rendes per les castes paràsites en temps d'escassetat, van néixer nous partits a la dreta i a l'esquerra, i el nou líder del moment, el «nen maco» de la política espanyola, és un noi de dretes educades, netes i planxades, el que indica fins a quin punt el PP és percebut com una dreta vella, polsosa i arrugada.

I acomiada Rajoy la legislatura deixant el «tema català» més enverinat de com el va trobar. Hi ha un debat sobre si la culpa va ser d'Aznar pel Majestic o si aquest pacte va operar en sentit contrari, però aquesta és una història antiga. Ara compta que governant Rajoy s'han incrementat la tensió i la desafecció. O Catalunya és víctima d'una estranya epidèmia que liqua el cervell de les persones i les converteix en zombis, o s'han comès errors en tots els àmbits de gestió: política, comunicativa i emocional. I qui més poder i eines té, més responsabilitat assumeix.

El tancredisme, estil de tauromàquia que consisteix a quedar-se immòbil esperant que el toro no et vegi, pot tenir el seu sentit en política econòmica: de tan lligats com estem a l'euro, n'hi ha prou de no fer res perquè la recuperació europea ens arrossegui. Però en la resta, esperar que les coses es resolguin soles condueix més aviat al desastre.