«Quo vadis» Catalunya?

30.10.2015 | 10:01
«Quo vadis» Catalunya?

«Les estructures de tipus federal aporten a la divisió de poders de tipus horitzontal un eix vertical addicional. Potser per això no són vistes amb simpatia per aquells que han provocat aquest conflicte»

La desafecció cap a Espanya d'una considerable part de la societat catalana i el subsegüent procés secessionista constitueixen un dels nostres principals reptes actuals com a societat. Les dificultats esdevenen insolubles si no s'afronten. Els pretextos formals o les solucions simplistes no serveixen. Aquest desinterès coincideix paradoxalment amb una tendència oposada a la resta d'Espanya amb l'excepció basca. Això pot explicar el recent enfonsament de les posicions més matisades.

Del costat sobiranista s'ha dibuixat un món de bons i dolents allunyat de la realitat on tot s'analitza des del prisma de les bondats de la independència, emfatitzant en les balances fiscals, el victimisme o la mistificació de la història amb una indissi?mulada absorció de la contribució de la Co?rona d'Aragó sota l'eufemisme de Països Catalans. S'ha pretès confrontar les llengües renunciant a un patrimoni de rellevància universal. S'obvia que a Espanya hi perviuen cinc idiomes oficials inclòs l'aranès, mentre ha desaparegut d'Occitània. Plantejar projectes que divideixen la societat és l'antítesi del bon govern que amplia els consensos que fan avançar els països i que havia caracteritzat Catalunya fins fa poc. Pel seu efecte en cadena podria afectar la governança de la UE, en debilitar els països que exerceixen de contrapès d'Alemanya. A més frenaria molts processos descentralitzadors per la por a l'objectiu final secessionista.

Però també de l'altre costat s'han comès errors substantius reforçats per la posi?ció de força de l'status quo com el tactisme durant la negociació de l'Estatut i la recollida de signatures en contra seva, el boicot als productes catalans, el tancament a la negociació amb pretextos formals. Simptomàtica va ser la relliscada de l'exministre Wert quan va apel·lar a espanyo?litzar els nens catalans quan volia dir castellanitzar oblidant Julián Marías, quan sàviament recordava que l'única manera que tenen els catalans de ser espanyols és sent catalans. És per ventura normal que el primer català primer ministre ho sigui de França? Hi ha una anomalia en la incorporació de Catalunya a la governança d'Espanya d'acord al seu pes econòmic, cultural i demogràfic. Traslladat a la UE seria com si els alemanys no poguessin presidir la Comissió però sense deixar de ser-ne els primers contribuents.

Sense canals de diàleg compromès i sense sortida formal (referèndum), la tensió acumulada no té aixeta. Si s'hagués celebrat un referèndum com a Escòcia o el Quebec el suport a la independència hauria estat considerablement menor que els vots aconseguits per les candidatures independentistes. Emmascarat en el debat secessionista n'hi ha un altre de transversal que és el del dret a decidir i que comparteixen bastants electors de formacions no independentistes. Aspiren que hi ha?gi una via legal per plantejar un referèndum si tots els esforços negociadors fracassen. És legítim negar-los aquesta aspiració? Molts dels votants de Junts pel Sí no optarien avui necessàriament per la independència sinó que pretenien davant l'absència d'alternatives forçar la negociació i que en tot cas es respecti el seu dret a de?cidir. Impedint una sortida només s'ha aconseguit magnificar el problema.

Però també hi ha responsables per omissió. Molt poques veus s'han pronunciat contra la deriva dels esdeveniments, amb l'excepció de Raimon. La resta de Comunitats de règim comú deuen molt del seu grau d'autonomia i el seu actual sentiment de pertinença a la bretxa que van obrir els catalans. Si quallés, la independència no només perdria la lliga sinó Espanya entraria en una deriva recentralitzadora que ja enarboren alguns.
No hi ha manera de rendir millor tribut a la visió i generositat dels artífexs del pacte constitucional de la Transició que advocar per adequar-la als reptes presents buscant sempre similars graus d'inclusivitat que la van caracteritzar. El títol VIII requereix replantejar-lo del tot, però altres aspectes també, com són la cessió de sobirania a la UE, una major partici?pació pública o la reducció del poder de l'establishment dels partits. Cal superar la jacobina orientació francesa i substituir-la per altres de territorialment més elàstiques com la germànica i britànica (Herrero de Miñón) reconeixent que la sobirania és de fet compartida entre els diferents nivells (multilayer governance) com demostra l'euro. Les estructures de tipus federal aporten a la divisió de poders de tipus horitzontal un eix vertical addicional. Potser per això no són vistes amb simpatia per aquells que han provocat aquest conflicte.

Caldrà discutir com es regulen processos de modificació territorial com fusions entre comunitats o secessió. La secessió és un fet molt transcendental considerant els 500 anys d'història compartida. Si una reforma estatutària o constitucional requereixen de majories qualificades què menys que una decisió d'aquest calat. Les majories reforçades ajuden a evitar decisions precipitades provocades per estats d'opinió passatgers. Els que avui advoquen per la independència per la mínima no acceptarien un hipotètic referèndum de reingrés als pocs anys just amb aquest argument.

Els problemes complexos requereixen de coratge, visió, esperit crític i prudència que només una sòlida formació humanística confereix i que les successives reformes del nostre sistema educatiu estan diluint. Hem d'acceptar amb normalitat que Espanya no és un país de base ètnica sinó territorial i per tant plurinacional, com ho és Suïssa. Reconèixer sense embuts que la considerable diversitat cultural d'Espanya no ens debilita, al contrari, ens enriqueix, és molt més que l'única sortida a aquest embolic. Un veritable patriotisme electiu enfront de dos posicions que aparenten ser antagòniques quan en realitat són molt properes. El llegat més valuós de la Corona d'Aragó no va ser lingüístic o militar, sinó juridicoinstitucional, afavorint estructures molt avançades per la seva època. Si això va ser possible en un període tan fosc com l'Alta Edat Mitjana, el seu exemple hauria inspirar-nos per superar aquest repte en ple segle XXI.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema