Dia de difunts. La visita de moltes famílies als cementiris, llocs màgics on dorm la paraula, per acompanyar, amb sentiment i simbolisme, els nostres difunts, que sentim entre nosaltres i que ens han influït tant a la vida. Dia de difunts, flors, i sobretot gent gran que mira la vida amb la perspectiva de l'experiència, de sobreposar-se a problemes greus i pèrdues difícils.

Com aquests xiprers allargats que delimiten i gronxen els cementiris, el record de la persona estimada s'arrana a nosaltres, i tot i que el seu cos, les seves característiques físiques es difuminen en la boira del temps, l'esperit roman present en allò que som i com encarem la vida.

El Halloween és una altra cosa, és un ritus pagà, d'arrel celta, que marca quan els dies s'escurcen al màxim i els esperits del bosc dominen les ombres. Quan el món dels vius i els morts s'entrellaça i es confon.

El Halloween a les escoles com a festa dels més menuts; com a festa dels joves que disfruten amb la temàtica de bruixes i dimonis, amb l'estètica americana de les pel·lícules de terror per entregues. El Halloween avança a casa nostra com la versió lúdica de la mort que arracona al record; que oblida la reflexió per trobar la festa, la por i a la disfressa que ens fa sentir en un altre món. Activa el consumisme i no deixa de ser una manera de fugir de la vida quotidiana, l'evasió light que l'Església, amb raó, pot considerar paganisme de consum. Però més enllà de la diversió i la festa, el record dels que ja no hi són, ens fa persones i modela allò que som i aspirem a ser. No ho oblidem.