D'aquesta dansa obscena a la qual ens treu a ballar aquesta gent cridanera que no ens respecta ni el nostre dret al plaer del silenci d'escoltar la melodia dolça de la tenora de la pau. Prou perquè ja no podem més, després de 80 anys (el 2016 de demà els complirem) d'embaucadors que volen comprar el nostre vot enredant-nos en els seus cants de sirenes. Prou, sento que entona la veu del meu poble. S'ha acabat el bròquil, diuen els desnonats, els indigents de tantes cantonades de la meva ciutat, els joves que ferotgement busquen feina estable, les depauderades dones que es venen el seu més preciat patrimoni que és el seu cos, els jubilats apilonats en institucions terminals, els que moren fent cua per una operació a vida o mort als passadissos infectes de l'hospital assedegats veient per força, vulguis o no vulguis, al televisor a tot drap com es barallen Rajoy i Mas i tots els seus comparses per la independència o la dependència. Prou, ja n'hi ha prou, perquè a mi el que em passa, senyors, és que tinc fam i vull dormir sota la flassada que em neguen mentre vostès somien aixoplugats sota els seus «nòrdics» d'alt cost. I és que la fred és una mala consellera que em diu que ja deixem d'escoltar d'una vegada per totes les seves proclames polítiques que no fan més que radicalitzar la bretxa sagnant de la qüestió social-capitalista entre els rics, que són vostès, i el pobres, que som el poble.

I cert que els catalans ja hem votat al carrer per la nostra llibertat. Però més cert encara és que el nostre crit massiu duia imprès i inclusiu, en les quatre barres, el reclam ?exi?gent d'una justicía social -ara per ara ine?xistent- d'empara de tots els nostres drets de justícia, de sanitat, d'educació, d'habitatges i pensions dignes, del treball necesari... Dignes, com a persones iguals a tots vostès, els qui ens manen sense el nostre permís.

Prou, ja n'hi ha prou. I ja estem farts de veure'ls i escoltar-los en aquest teatre de les seves vanitats impúdiques. Ja farà vuitanta anys de la seva ocupació impune del meu destí.