Diu un pensador i antic polític reciclat com Eduard Punset, que conèixer la pròpia por i tenir la capacitat de vèncer-la és un dels grans ?èxits de l'ésser humà. Som en l'època de les pors massives. Les pors ?anti?gues de la tribu, als animals perillosos i als perills que ens envolten, i les pors col·lectives: a l'estranger, al nouvingut i els temors associats a la situació econòmica.
En un món on els partits canvien de nom, i les idees de sempre semblen capgirar-se i trontollar, tenim les pors econòmiques. Més d'un terç dels espanyols miren al futur i es veuen treballant passada l'edat de jubilació. Només cal mirar països tan diferents -o no- com Alemanya i els Estats Units, per veure que aquesta situació es dóna amb més freqüència. Hi ha la por de perdre allò que tens, a deixar de tenir la casa, el sou; la família que t'estima i et protegeix. Per això, moltes vegades no pensem que la sort més gran que tenim és tenir algú al teu costat. Algú de confiança, que et pregunta, de tot cor: com estàs? I la pregunta no és un formalisme, sinó preocupació real i ganes de recolzar-te. La seguretat és donar-se mitja volta al llit i notar que l'altre segueix allà, una nit més, somiant al teu costat i enfrontant les batzegades de la vida. La sort és contemplar el somriure del teu nen i saber que pensa que tu el protegiràs sempre de tot mal, dels dracs dolents que treuen foc per la gola i dels perills amagats en la foscor de la nit. La sort és barallar-te amb ella per la compra que feu plegats al súper, i saber que la vida és el repte que es venç cada dia, i que és molt més fàcil si l'enfrontem plegats.
