Surto a fer una mica d'esport pràcticament cada matí. Alterno les caminades d'uns 8 quilòmetres pel passeig Marítim de Roses (fins al final de l'espigó de Santa Margarida) amb el meu gosset Nikko, amb recorreguts ciclistes d'uns 23, que em porten fins a Empuriabrava, tot baixant per la riba de la Muga fins a la platja i de tornada. Com que sóc una persona de caràcter i educació més aviat afable (malgrat el que diguin aquells que es pensen que sóc un esnob), sempre vaig amb el cap ben alt i els ulls ben oberts. I saludo a tothom que em trobo pel camí, tant si els conec, com si no. Però em faig creus cada dia de tota aquella gent que s'esforcen per no veure'm, ni sentir-me. I no, no em refereixo a aquells que no em retornen la salutació perquè no volen tornar-me-la, que també n'hi ha, no. Em refereixo a aquells, que són molts, moltíssims, que simplement ni tan sols aixequen el cap per adonar-se que hi ha més gent com ells al seu voltant, fins i tot fent quelcom semblant, com ara «escampar la boira» o una mica d'exercici.
Entenc que la timidesa és un tret molt fotut per a aquells que la pateixen. Moltes vegades és fruit d'inseguretats -que si no sóc prou alt, ni prou guapo, ni prou llest, etc-. Però és un llast, un llast que tristament impedeix als afectats participar plenament de la societat que els envolta. Fins i tot pot convertir-se en un problema de debò -porta a la introspecció i fins i tot a la soledat-. Però els que m'amoïnen no són els introspectius o solitaris en general. Els que m'amoïnen són els que des dels seus fossars accedeixen a llocs de responsabilitat, quan mai no han tingut cap interès per integrar-se realment a la societat. És clar que la «proactivitat» no és matèria avaluable als exàmens o a les oposicions per accedir al funcionariat. Moltes vegades fa riure fins i tot el psicotècnic al qual s'han de sotmetre. Tot i així hi ha molta gent treballant a les administracions que sembla que tinguin por de parlar amb els ciutadans.
Sort que, pel que fa als polítics, els ciutadans encara tenim l'última paraula -sempre podem no votar-los-. Però a sota d'ells hi ha un munt, milers i milers de funcionaris que han arribat allà per oposicions i que hi són per amargar la vida als càrrecs electes, per demostrar-los cada dia que els seus vots no serveixen per res, perquè el poder, el veritable poder de l'administració, és a les seves mans, a les mans d'aquells que no em saluden quan em veuen pel passeig al matí.
