«I just call to say I love you»

«Aquesta mena d'omnipotència resulta esgotadora perquè ens obliga a escollir-ho tot constantment»

11.11.2015 | 08:53
«I just call to say I love you»

Allà on he d'anar obren a dos quarts de cinc i em sobra mitja hora. Aprofito per fer un cafè i entro al primer bar que trobo. Sona I just call to say I love you i se m'escapa un somriure; demano un tallat, agafo el diari i m'assec i, mentre fullejo el diari i cantussejo la cançó, em pregunto per què no me la poso mai si m'agrada tant. Diumenge passat, a casa, va passar una cosa semblant: volíem veure una pel·lícula i just en aquell moment, a TV3, van anunciar Flors trencades. «Que bona! Quina llàstima que no la facin ara, però el divendres la mirem», diu ell. Jo hi afegeixo emocionada: «No, no, mira! La tenim en DVD. Hauria de ser per aquí. Sí, mira, la tenim!», i aguanto el somriure triomfal mentre ell deixa anar un «ah» lacònic. Continuo amb la pel·lícula a la mà i el miro interrogant i ell diu una cosa com ara «està bé, però mirem una mica més què fan, no?». Missatge captat i no hi ha queixes perquè és un fenomen universal: ens agrada veure les pel·lícules que fan a la tele.

Encara amb el tallat a la mà pen?so que deu tenir a veure amb l'excés de possibilitats que vivim. Tenim accés a tota la música i a tot el cinema i a tots els diaris del món. Si volem fer esport, podem fer pilates, ioga, zumba, paleotraining, spinning, txi kung o gimnàstica de manteniment. Podem escollir entre centenars de carreres universitàries i si les de la nostra ciutat no ens agraden i no ens volem desplaçar, tenim les universitats a distància. Entendre què t'agrada i què saps fer per encaminar-te laboralment no ha estat mai fàcil però és que ara, una vegada ho tenim, ens podem continuar angoixant tant com vulguem perquè sempre ens podem reinventar. Mentrestant per sopar podem menjar japonès, xinès, hindú o una hamburguesa només amb una trucada però també ens podem decantar per la via detox i beure'ns una infusió d'escarxofa. I quan organitzem una escapada a Madrid podem escollir entre centenars d'hotels amb un sol clic. Aquesta mena d'omnipotència resulta esgotadora perquè ens obliga a escollir-ho tot constantment i és per això que ens agrada tant l'atzar: perquè ens sorprèn, perquè escull per nosaltres i ens treu un pes immens de sobre. Per això quan fas aquesta escapada al final esculls aquell hotel que el teu amic t'ha dit que està tan bé: perquè l'ha escollit ell i per un moment t'ha tret de sobre el pes de la responsabilitat. I sospito que quan anem a casa els pares o a casa la iaia i obrim la nevera per mirar què hi ha també ho fem moguts per una cosa semblant: les mandarines de casa la iaia vénen més de gust i són més bones que les nostres perquè són una sorpresa, perquè ella ha decidit anar-les a comprar i posar-les a la nevera perquè estiguin fresquetes i et diu «menja't una mandarina, nena» i t'arriba com caiguda del cel. Com les pel·lícules de la tele que volem veure encara que sigui una hora intempestiva i les tinguem al costat en DVD. O com els I just call to say I love you que sonen com per art de màgia en un bar mentre esperem que siguin dos quarts de cinc i ens fan somriure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema