La muntanya i el silenci

12.11.2015 | 09:46
La muntanya i el silenci

El fet de no parlar ja és un silenci. Imposat o no, és l'absència del so. També diem, més amablement, guardar silenci com si la paraula guardar ens volgués fer pensar en una bona arca antiga on podríem encoixinar-hi, sense piular, les nostres xerrameques. Des de sempre el silenci ha tingut un reconeixement de categoria. Ja deuria ser així llavores de l'Imperi romà quan uns esclaus eren encarregats de fer respectar el silenci a les cases dels senyors. Per altra banda, a l'Imperi bizantí el silencer era un alt funcionari que exercia el càrrec amb vara d'or i tenia el rang de senador.

També hi ha el silenci interior, com a actitud. És allò que el poeta Valverde en deia «un espai entre uns esperits, sense vent». La vida moderna, amb bufaruts de tot ordre, no afavoreix de trobar aquest espai. I moltes vegades el silenci -aquest, l'interior- fa una certa basarda perquè encara ens faria descobrir les nostres buidors.

Al cor de l'alta muntanya el silenci hi puja de la mà d'un paisatge irrepetible. Una cançó d'excursionisme diu que «des d'allí, com més petits ens fem molt més gran veurem el món». És el que passa, per exemple, a Núria, amb una personalitat paisatgística ben definida. El seu muntanyam té dotze cims superiors als 2.800 metres. Però l'atractiu de Núria no ha de ser, necessàriament, la llarga caminada ni l'ascensió feixuga que en pot resultar. Mirem-nos Núria com una oferta de silenci, serenitat, pausa, calma, pau, per poder escollir quin d'aquests sinònims ens quedem. Núria ha experimentat uns canvis seculars des dels seus origens llegendaris fins ara; el canvi més notat és una remodelació del servei turístic que va començar pel tren cremallera, construit l'any 1931 amb el reconeixement de l'heroicitat de l'obra, i manté el títol de la major altitud en trens de la Península. Núria, com totes les valls, té la forma d'una mà oberta. I ho és, un palmell rodejat de dits que es diuen Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Torreneules i uns quants més que s'espremen per fer néixer rius i marcar faldes per quan l'hivern faci caure aquí la seva benedicció amb el privilegi de la neu.

Qui no vulgui fer cap cim, que no el faci, però que tingui un mínim de voluntat de fer un tast de muntanya i emprengui, per exemple, de Núria a Fontalba, un dels camins dels principiants que s'endinsa al regne del pi anomenat negre que, ben mirat, és més silenciós que negre. A Núria sempre resten capítols de silenci per anar parant l'oïda. El gran silenci interior, ara sense esclaus que ens l'hagin d'imposar, tothom se'l pot crear com una reserva.

Per avui la tarda ja està caient amb la parsimònia natural pròpia de l'estació de l'any. A la vall tothom s'afanya a recollir criatures, bosses i records. Tan de bo haguem recollit una porció d'esperit, això que tothom necessita per a començar bé una altra setmana. Finalment el silenci el trenca un xiulet penetrant de l'últim tren que baixarà, i sona com un ritus avisador de que a la civilització de la terra baixa demà tornarà a ser dilluns.

Per contrast desagradable, un d'aquests últims dies TV3 ens ha mostrat imatges d'un envaïment malaltís de la Fageda d'en Jordà, a la Garrotxa; allò a la temporada tardoral és la mort absurda de la gran riquesa natural que és el silenci, començant per l'espectacle de les baralles aspres per a ocupar un espai de difícil estacionament del cotxe. Correm el perill de convertir-ho tot en un parc temàtic. La muntanya, el seu silenci i la nostra convivència són valors que mereixen ser treballats i més estimats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema