El febrer del 1939, quan les últimes unitats de l'exèrcit republicà a Catalunya creuaven la frontera francesa, la unitat del comandant Joan Sales va arribar al lloc fronterer de Prats de Molló. Les tropes del comandant Sales havien estat setmanes recorrent a peu el nord de Catalunya, fugint de les tropes franquistes que els encalçaven, i amb prou feines havien pogut menjar ni descansar en tot aquell temps. Molts homes estaven ferits i altres ni tan sols podien aguantar-se drets. Però en arribar a la frontera, el comandant Sales va ordenar formar les seves tropes, va manar desplegar les banderes -la republicana i la catalana- i les va fer entrar a França amb tota la solemnitat que fos possible: marcant el pas i en perfecta formació. Els gendarmes francesos, sorpresos pel que veien, van retre honors a aquells soldats esparracats que s'havien proposat entrar a França com si estiguessin participant en una vistosa desfilada militar. No han quedat imatges d'aquell fet, però si aquestes imatges existissin, tindrien la grandesa d'una seqüència de John Ford.

Per què va fer allò el comandant Joan Sales? Per una raó molt senzilla: perquè sabia que les seves tropes havien perdut la guerra, així que Catalunya -la Catalunya per la qual ell havia lluitat i s'havia jugat la vida- estava perduda, i potser per sempre. Però justament per això, ell es va proposar que les seves tropes creuessin la frontera amb tota la solemnitat possible: no com un grup de soldats que fugien com conills, sinó com una unitat militar que encara estava en condicions de lluitar. Perquè el comandant Sales no volia que la seva unitat sortís de Catalunya donant una imatge vergonyosa de por i de derrota. Si els seus soldats entraven a França com un simple grup de fugitius en desbandada, la derrota de les seves tropes i la derrota de Catalunya hauria estat una derrota molt més humiliant i molt més dolorosa. I ell no volia donar a l'enemic aquesta doble satisfacció. I a més, el comandant Sales sabia que hi ha moments en la vida, quan creiem que tot està perdut, en què tots estem obligats a demostrar que de cap manera ens mereixem la derrota. I per això mateix estem obligats a fer alguna cosa que d'alguna manera ens redimeixi d'aquesta derrota. I això que fem, mentre visqui un sol testimoni del que vam fer, podrà servir per justificar tota la nostra vida, per moltes derrotes i per moltes ofenses que hàgim sofert.

Passant el temps, el comandant Joan Sales va acabar sent el novel·lista Joan Sales, autor d'Incerta glòria-una de les més grans novel·les que s'hagin escrit mai sobre la guerra civil-, i també l'editor que va publicar Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda, de qui va ser molt amic i amb qui va intercanviar una correspondència molt valuosa. Però si l'he citat aquí, és perquè Joan Sales era nacionalista i independentista, i si va lluitar durant la guerra civil a la columna Macià-Companys-i més tard en l'exèrcit popular de la República-, va ser perquè somiava que algun dia passés el que dilluns va passar al Parlament de Catalunya. Joan Sales va morir el 1983 i va arribar a conèixer els primers temps del restabliment de la Generalitat. I com a persona intel·ligentíssima que era, sempre va ser molt crític amb Jordi Pujol i es refiava molt més de Josep Tarradellas, tot i que era independentista o almenys somiava una Catalunya que tingués un Estat propi.

Dilluns, el Parlament de Catalunya va aprovar la moció que iniciava el procés d'independència de Catalunya. Però en veure i escoltar el que es va dir al Parlament, vaig recordar el batalló de Sales que va entrar a França marcant el pas i amb les banderes desplegades, perquè Sales no volia que ningú confongués als seus homes amb un grup de soldats derrotats. Joan Sales sabia que hi ha circumstàncies a la vida que requereixen solemnitat, perquè sense solemnitat els fets dels homes perden tota la seva càrrega simbòlica i al final no acaben sent res. I Joan Sales també volia que el sofriment i les esperances de la gent servissin per a alguna cosa i no se sacrifiquessin en va. Però el que dilluns es va aprovar al Parlament, enmig d'una sessió que va fer vergonya aliena, va ser una independència que en el millor dels casos portarà Catalunya a gaudir del mateix estatus jurídic que Kosovo, i en el pitjor, acabarà amb una suspensió de l'autonomia i amb una nova derrota com la que va viure el comandant Sales el 1939.

Valia la pena fer les coses així? Valia la pena posar en marxa un «procés» que no tenia garanties jurídiques de cap classe i que acabarà d'una forma humiliant i vergonyosa? Valia la pena jugar d'aquesta manera amb les il·lusions de molta gent? Per descomptat que no, i em temo que Joan Sales -si hagués estat viu- s'hauria estirat els cabells en veure les pèssimes maneres i la pèssima retòrica amb què es proclamava dilluns una cosa tan solemne com una nova república catalana. Churchill es va repassar els endecasíl·labs de Shakespeare per als seus grans discursos del 1940, quan les bombes alemanyes queien sobre Anglaterra, però el que es va sentir dilluns al Parlament semblava més aviat una celebració d'amiguets en una barra de bar, just en el moment en què anaven a fer-se un selfie perquè a un d'ells li havien tocat 2.000 euros al cupó de l'ONCE. I un es pregunta: es mereix la independència algú que es comporta així?