El primer conte

15.11.2015 | 10:08

A cals meus avis, en un armari que feia flaire de paper antic i roba neta, s'hi guardava un llibrot que jo amb prou feines podia sostenir. Cada cop que, de menut, els anava a veure, els demanava que em portessin fins a "l'armari dels tresors" i me'n baixessin el llibre de la lleixa. Tenia les tapes dures, en relleu, i jo en resseguia els contorns daurats amb cura, amb delit, com un avançament de les meravelles que ocultava. Es titulava Contes catalans il·lustrats i era l'objecte més antic, preuat i bell que jo havia conegut fins aleshores, un objecte gairebé sagrat que se m'apareixia sòlid i fràgil al mateix temps. Fins on m'arriba la memòria, va ser el primer llibre de la meva vida.

Era millor que qualsevol joc, que qualsevol joguet, fins i tot millor que algunes persones, perquè, a dins, hi cabia tot un món: En Patufet, La rateta que escombrava l'escaleta, El bon llenyataire, Sant Jordi i el drac, Els dos hereus... M'embadalien aquelles il·lustracions que omplien la pàgina amb colors vivíssims i rostres tan expressius, que semblaven saltar del paper i parlar-me només a mi. M'entretenia en la infinitat de detalls que poblaven cada racó, com si fossin filigranes medievals. Les lletres, en canvi, em feien força nosa perquè encara no sabia desxifrar-les, tot i que ja intuïa el poder que amagaven. Això sí, me'n sabia les històries de cap a peus, paraula per paraula, perquè me les havien explicat milers de vegades vora el foc o parant la fresca, estirat a terra o assegut a la falda d'algun adult. Tothom les contava diferent, tothom se les feia seves i hi posava el seu toc. Sempre eren iguals però sempre eren diferents.

Fins que vaig aprendre a llegir i ja no calia que me les expliqués ningú. De fet, no calia ni que m'atansessin el llibre, perquè, bo i posant-me de puntetes, ja hi arribava tot sol. Llavors desapareixia durant hores, isolat en qualsevol racó de la casa, en silenci, entotsolat. Era una sensació d'autosuficiència, amb un deix d'orgull, però també d'una plenitud i una pau absolutes, memorables. Suposo que aviat van venir altres contes i altres llibres i aquest, tan antic, tan preuat i tan bell, devia quedar perdut per sempre més en aquell armari que també es va perdre de la meva memòria. Però aquell llibre sempre va ser i serà el primer. I no sabeu el que donaria per tenir-lo avui a les mans, per tocar-lo, mirar-lo i tornar-lo a flairar.

No sabeu el que donaria per asseure'm vora el foc amb la meva filla i llegir-lo plegats fins a l'hora de les bruixes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema