Per què Espanya té dret a existir?

Anem a la pregunta del senyor Netanyahu. Explica que una nit va sopar amb el president del Govern espanyol (l'anècdota no diu quin, però fàcilment ho podem endevinar) i aquest li va qüestionar que Israel estava en un territori que antigament era d'uns altres. El president espanyol va preguntar a Netanyahu : "En aquest context històric, com pot Israel tenir dret a existir?". Netanyahu va respondre: "Per què Espanya té dret a existir ?". Atònit, el president espanyol, li va demanar que li expliqués aquesta pregunta. I Netanyahu va respondre que durant vuit-cents anys, Espanya havia estat habitada i controlada pels àrabs, excepte una petita porció de terra en el nord. A partir d'aquesta base, en la part nord de la península Ibèrica, durant diversos segles, Espanya va poder recuperar el seu país i expulsar els àrabs.

Ningú ha qüestionat mai als espanyols el dret al seu territori perquè mai varen renunciar a aquest dret. Netanyahu va preguntar per què hauria de ser diferent en el cas d'Israel, que reclama que el territori torni al Vell Testament, si és una reivindicació que jueus i israelites no han renunciat mai.

Podem estar o no d'acord amb la línea argumental de Netanyahu... però no és difícil imaginar l'impacte que va tenir en el president del Govern espanyol! Òbviament, aquesta lògica té una gran influència per motivar els ciutadans d'Israel i tots aquells que donen suport a la postura israeliana a Terra Santa. Fixem-nos que aquest argument no està basat en el poder, les armes o la compassió, sinó en la lògica que té una base moral.

Ara, la pregunta és meva, amable lector: Per què Catalunya té dret a la seva existència com a nació? Perquè, igual que Espanya i Israel, mai ha renunciat a aquest dret, basat en raons culturals, històriques i morals. Cadascuna d'aquestes raons, poden ser objecte d'extensos assaigs. Em permeto, pels condicionaments d'espai d'un article, fer uns breus apunts, que em semblen pertinents ara que el Govern de l'Estat espanyol, vol anorrear, com mai, el fet nacional català quan aquest s'ha consolidat democràticament a les urnes i presideix el Parlament català.

Les raons culturals queden demostrades en la lectura del llibre Comunitats imaginades del destacat pensador de la història Benedict Anderson que aporta dades objectives que confirmen com des del punt de vista cultural som una nació. L'escriptor Antoni Sant en el seu article "Catalunya, exclosa de la història?", en reprodueix un tast: "...als intel·lectuals progressistes, cosmopolites que insisteixen en el caràcter patològic del nacionalisme oblidant que les nacions inspiren amor i tot sovint un amor abnegat". "Els fruits culturals del nacionalisme -la poesia, la literatura novel·lística, la música, les arts plàstiques- revelen aquest amor de mil formes i estils diferents.". Igualment irrebatible em sembla com Anderson explica l'origen i fonament de la consciència nacional d'un poble per la confluència de dues condicions objectives: una llengua diferenciada que sigui adoptada com a pròpia pel poder (llengua d'Estat) i que, difosa entre els seus habitants, possibiliti la consciència de pertinença a un grup "nacional" (la "comunitat nacionalment imaginada" en paraules de l'autor ); i en segon lloc que el sobirà s'humanitzi, deixi de regnar per la gràcia de Déu i passi a fer-ho com un ciutadà més (primum inter pares) establint vincles de lleialtat recíprocs amb els seus connacionals.

Ambdós condicionaments es donen en la configuració de la consciència nacional catalana. La llengua i la cultura queda evidenciada per Llull com el primer pensador que va difondre filosofia en llengua vernacla, per Muntaner que ens parla al segle XIII del català com a llengua nacional quan a Anglaterra ni tan sols es parlava anglès, o bressol, l'any mil, de l'art occidental amb la volta o la pintura romàniques, iniciàtiques expressions d'un nou anhel d'espiritualitat (Sant Pere de Roda i Taüll) i terra d'arrencada de l'humanisme i de la poesia i la novel·la modernes amb Bernat Metge, Ausiàs Marc i Joanot Martorell. Seguim amb la cultura com a fet nacional català? Em sembla que no cal.

Anem als fets històrics, que ens parlen de l'humanització del poder. La Catalunya medieval fou per a l'Europa moderna una terra fundacional precursora de l'Estat de dret (els Usatges són dos-cents anys anteriors a la carta magna anglesa, que és tinguda pels d'història universal com a bressol del constitucionalisme mundial) i amb ell, del govern lliberal (Eiximenis), del pacifisme (Oliba amb la Pau i Treva), de l'entrada de l'estament popular a les Corts (Jaume I), del parlamentarisme (Jaume II), del sobirà no patrimonial companyó dels seus compatriotes (Alfons el Liberal), de la divisió efectiva dels tres poders (Pere III), del recurs d'inconstitucionalitat i del principi de legalitat (constitució de l'Observança de 1481). A més, fou capdavantera de la instauració del feudalisme, de la revolució agrària (remences), de la industrial ("la petita Anglaterra") i també de la proletària a l'Europa occidental (1936) i, en el que potser és el tret més definitori de l'actual Catalunya, la nació d'escollida que ha integrat l'índex més gran d'immigració del segle XX - XXI

Tenim les bases culturals i històriques per proclamar i exigir que som una nació. També tenim, com a nació, reconegudes les bases morals per l'Església Catalana en el seu document "Arrels Cristianes de Catalunya" (1985), que esdevé una aplicació clarivident de la doctrina social de l'Església, reafirmat el 1995 pel Concili Provincial Tarraconense i finalment els actuals bisbes, també assumeixen el fet nacional català en el seu document "Al servei del nostre poble" (2011).

Amb la lògica d'aquestes bases, culturals, històriques i morals, com és que encara no som tinguts com una nació de ple dret, al marge de l'organització política possible i convenient en cada moment històric?

El mateix Netanyahu ens ho diu:

- Una victòria política no es pot acceptar fins que es pot sostenir amb unes sòlides relacions públiques.

- Una victòria de relacions públiques no es poden assegurar fins que s'han reafirmat en un sentit de justícia

Amb aquestes premisses, tenim suficientment garantits els suports a la causa nacional, dintre i fora de Catalunya? Ens cal més pedagogia? Més relacions públiques? Era prou madur per superar-lo, el moment que hi havia una gran unitat entorn al dret a decidir? O hauríem d'haver-lo consolidat, davant els diferents nivells institucionals estatals i internacionals, tan els polítics, com els socials i religiosos, apel·lant el sentit de justícia?

Són preguntes obertes que deixo per a l'amable lector. Tanmateix, fora bo que tots plegats, i especialment els que lideren el procés, la lectura o relectura del llibre del vell estratega Sun Tzu, per tenir en compte els seus consells , especialment els que fan referència a un lideratge fort i a la coordinació del momentum i timing que permeti lliurar, amb certes probabilitats d'èxit, la definitiva escomesa democràtica que culmini el procés nacional català.