Cartes

joan enric carreras mercader.

Bellcaire d'Empordà.

El que ha passat aquest divendres a París m'ha tornat a la memò?ria preguntar un munt de coses a les quals no trobo resposta. El terrorisme el practiquen unes persones «a temps total» que algú, ¿qui? els subministra armes i també logística per la supervivència i més coses, i no veig en els governs cap moviment en acabar el tema per aquest camí, i que a mi em sembla de primeríssima necesitat. Si no tenen armes ni diners no aniran aquests joves il·luminats cap a Síria per entrenar-se a matar, sense poder menjar un bocata.

També veig que els morts de París semblen més importants que els morts a Kenya, Líban, o a qualsevol país de majoria negre o musulmana. El munt de refugiats que venen a Europa amb patera ja porta una xifra molt important de morts, (negres i musulmans), adults i nens, tants que les notícies ho donen com a segon tema, però si els morts són del creuer de vacances davant la costa italiana, després el més important és saber si el capità en el moment d'embarrancar estava al llit amb una titi o en el lloc de comandament.

També em cal preguntar si només tindrà la culpa el pobre maquinista d'aquell tren de Galícia, voleu dir que és aquest el verdader culpable? I en tinc un munt més per preguntar, però per avui potser n'hi ha prou. Gràcies per llegir-me.

Diferents respostes

al terrorisme

Maria Salip Calvó. girona.

És admirable la resposta patriòtica i d'unitat que han mostrat els francesos davant dels atacs islamistes; tot el contrari del que va succeir a Espanya l'11-M, un espectacle lamentable i vergonyós manipulant les víctimes políticament, l'esquerra va obtenir el pitjor president de la història d'Espanya. El Sr. Rajoy va treure una majoria irrepetible per canviar tots els desastres de Zapatero però no ha fet res, l'únic dessagnar-nos amb impostos per abaixar la prima de risc, així qualsevol. No ha complert cap de les promeses.

Una i molt important derogar la nefasta llei d'avortament d'Aido, sobre la seva consciència recau la vida de milers d'infants trossejats, destrossats, que eren cridats a la vida però que aquesta societat hipòcrita que presumeix haver derogat la pena de mort, només la practica en el més feble. Avui amb els avenços científics i tècnics de què gaudim, cap persona pot, sense faltar a la veritat i la realitat, negar que l'èsser viu en l'úter de la dona, és una vida humana única, irrepetible. Atentament.

Operació

Gengis Khan?

Joan Boronat Lecha. blanes.

L'evidència que Catalunya és trac?tada com una colònia d'Espa?nya hauria de servir per demostrar a les institucions internacionals que el que fa Catalunya no és ?desobeir lleis espanyoles, sinó recupe?rar les sobiranies segrestades; ahir, per la força de les armes, avui, pel po?der que aquestes donen als a?gres?sors.

El nacionalisme espanyol s'obstina a negar la història de Catalunya per encobrir que Castella es va apropiar del concepte Espanya i va infringir les constitucions de la Co?rona d'Aragó, que també eren espanyoles.

Deixant de banda la forta oposició barroera estatal i la pretesa indiferència que exhibeix la diplomàcia internacional, l'anomenada «desconnexió» enfronta la pobla?ció catalana, això no ho podem negar, en dos blocs massa simètrics i en dues maneres de reivindicar les llibertats de Catalunya, naturalment, sense tenir en compte els colons espanyolistes.

Necessitem un Gengis Khan que uneixi federalistes i independentistes catalans en una gran majoria que, sense necessitat d'un referèndum previ i amb el reconeixement internacional, faci possible abolir el decret de Nova Planta i recuperar la sobirania legislativa, fiscal i judicial que tenia Catalunya quan estàvem confederats, a través de la Corona d'Aragó, amb els regnes de Castella i Lleó. Un cop recuperada la sobirania confederal, és el moment de fer un referèndum d'àmbit estatal per esbrinar quants espanyols, d'aquests que els sembla preocupar tant la unitat d'Espanya, es conformen que Catalunya continuï essent-ne part, però, sense haver de patir espolis i sense imposicions lingüístiques i culturals, o quants prefereixen una escissió pactada.

La conferència de Cànovas 1852

Carles Mallart. Girona.

El pasat dia 13 de novembre, Càno?vas 1852 ens va tornar a sorpren??dre amb la conferència S'ha acabat la crisi i ara què?, per part d'en Juan Luis Fernández, de la firma ?Manum Consulting. El títol era prou atractiu com per anar-hi i prop de 200 persones hi vàrem acudir. Bàsicament empresaris amb el seus equips professionals de l'empresa i l'administració i també algun polític, diversos alcaldes... El ponent va fer una molt bona disertació recolzada com és norma avui en dia amb vídeos de curta durada però molt i molt potents. En la línia dels que corren per les xarxes socials, Facebook, Twiter, LinkeIn,... De retòrica, formes i maneres que agradava al públic assistent, llenguatge senzill, planer i plenament actual. Les cares del públic ho deien tot.

De ben segur que cada un de nosaltres que cada dia aixequem la persiana del negoci som qui amb les nostres decisions fem que tot plegat rutlli, però és bo que un dia de tant en tant i d'això Cànovas 1852 en saben molt, un refresca la me?mòria i veu noves eines, noves possibilitats que ens ajuden cada matí a superar les dificultats del «dia a dia» i també del mitjà i llarg termini. Va agradar el format emprat pels organitzadors, mitja hora d'esmorzar, mitja hora d'en Ramon Soler, economista de la ca?sa, amb les seves novetats fiscals i dues hores aproximadament del po?nent assenyalat. El fet que s'organitzin aquestes conferències els divendres fa que tot plegat ja es presenti més relaxat i que un pugui reflexionar el cap de setmana del que ha sentit i vist. El marc del Parc Científic i Tecnològic de la UdG feia el còctel perfecte a una bona trobada promoguda per una firma que porta només 163 anys al mercat, que de,seguida és dit. Felicitats i gràcies per convidar-nos.