Al comú dels mortals, amb atribut de ciutadà votant a la política moderna, se li ha de fer de nit si li plantegem el dilema de triar entre federalisme i confederació com a forma d'organització de l'Estat. No és d'estranyar. Ni els més avesats politòlegs ni molt menys els professors de constitucionalisme han discernit aquesta qüestió. De la confederació ens sona el Dixie de les pel·lícules sobre la guerra civil nord-americana -una veritable carnisseria-, i del federalisme un senyor, català, anomenat Pi i Margall, i Alemanya. Poc més. Si introduïm nous conceptes com el d'autonomisme, estat associat o assimetria, i si ens retrotraiem a temps passats i comentem fórmules polítiques com el cantonalisme, la mancomunitat o les colònies, encara ho posem pitjor. I ens col·lapsarem del tot si ens dóna per estudiar l'antiga organització politicoterritorial del que es va conèixer com la URSS, la vetusta CCCP, Imperi Rus de tota la vida que va esdevenir en Comunitat d'Estats Independents (CEI) abans de transformar-se actualment en Federació Russa. Doncs aquella temible URSS, un dels estats més autoritaris i policials que es recorden, va tenir sobre el paper una organització on coexistien diversos estadis territorials en un embolic de repúbliques i territoris federals o federatius, que en realitat servien de ben poc per descentralitzar aquell macropaís de països, amb una única nació, Rússia, i una infinitat de subnacions.
Que els polítics juguin amb aquesta macedònia de noms i conceptes, i que fins i tot pretenguin sentir-se ratificats en les seves aventures polítiques fent votar a aquests comuns mortals en referèndums legitimistes, no deixa de ser una impostura més de la retòrica pujada de to amb què s'amaneix el poder avui en dia. Encara que sí que hi va haver un temps, com recorden les pel·lícules de Berlanga, en què va existir un Estat multinacional al centre d'Europa, un Estat derivat en part de la implosió de l'imperi espa?nyol, la monarquia austrohongaresa que va aglutinar múltiples pobles i territoris però que en el seu nucli principal van construir dos ens polítics diferents i veïns, Àustria i Hongria. No va poder acabar pitjor aquell calidoscòpic Estat, encara que hi ha qui opina que un invent semblant, la unió dinàstica de dos regnes, el d'Anglaterra i Escòcia per formar un Regne Unit , ha funcionat bé. Salvant les distàncies i simplificant molt, qui així ho creia era Ernest Lluch, qui com a bon català i socialista va buscar fórmules de "conllevancia" al nostre país, entre Castella i l'antiga Corona d'Aragó, que superessin les friccions històriques. Va morir per això.
Som on érem en temps de Lluch, però no és una casualitat que siguin els socialistes els que més obstinació posen a tractar de resoldre mitjançant fórmules de pacte la qüestió de les nacionalitats espanyoles. Són sensibles al problema per procedir de la perifèria assimilada, però busquen el pacte que els reconforti amb la seva condició de socialistes, el credo ideològic del qual procedeix de l'internacionalisme. Va ser Pasqual Maragall, també, el portaveu de l'estranya proposta per a la creació d'un estat asimètric -sota influència intel·lectual de Rubert de Ventós possiblement-, i són ara els socialistes els que insisteixen en proposar una reforma federalista del país.
Però per una vegada, al sud del riu Sénia s'ha enfocat la qüestió d'una manera més precisa i clarivident, ja que no és el nom de la cosa sinó el repartiment de la hisenda pública el que distorsiona el país fins procurar un malestar endèmic. No és la manca d'una reforma federal el que impedeix a aquest país funcionar d'una manera harmònica i solidària, eficient, sinó la disparitat financera amb la qual s'administra.
Difícilment pot funcionar Espanya, federal o plusquamperfecta, tant és, si els uns disposen de furs amb contingents, els altres aspiren a això i els més porten dècades rebent sense que cap indicador quantifiqui les transformacions que aquesta solidaritat produeix. Les carreteres navarreses contras?ten amb els peatges de l'autopista mediterrània, els ordinadors escolars extremenys amb els barracons valencians, el PER andalús amb la llet gallega.
Fa més d'una trentena d'anys que ja es parlava de crear un repartiment equitatiu dels fons públics, un pastís a dividir en tres parts: el 50% per a l'Estat central, el 25% per a les autonomies i el 25% per als municipis. Ben poc s'ha avançat al respecte. El sistema de finançament espanyol segueix sent desconegut, un arcà incomprensible que proporciona als seus gestors tot el poder coercitiu del repartiment. Si amb prou feines sabem discernir per què a uns els donen i a altres els treuen en funció de la temperatura política, més inaccessibles encara són les raons que justifiquen les polítiques d'inversions, una vareta màgica amb la qual es castiguen o premien fidelitats i que tantes vegades s'utilitza per satisfer els del meu poble: com a ministre vostre que sóc us dec una bona inversió i us la concediré. Així, s'ha construït i encara es construeix, per exemple, l'AVE d'aquest país.
Una reforma financera que no arriba per més que es reclami. Una Administració pública que no es racionalitza per més que es denunciï la seva desproporció i ineficiència. L'economista i matemàtic, també català -i exPSUC-César Molinas xifra en més de 300.000 persones les anomenades "classes extractives" del país: polítics, càrrecs, assessors, alts funcionaris amb nòmina o complements dependents de l'esdevenir de la política. Són molts, massa, perquè canviïn les coses. Els nous partits prometen reformes en aquest sentit, però hi ha la sospita íntima que no aplicaran el bisturí amb la fermesa desitjable quant accedeixin al poder i els seus siguin beneficiaris del sistema. Abans de fer-se el harakiri donaran la culpa als rics, a les sicavs i a les amnisties fiscals. Més que reformes és possible que tinguem un pas més enllà impositiu, del qual tots reclamaran la seva part i ningú voldrà responsabilitzar-se. I no s'ha inventat millor manera de fer política que manejar amb bon criteri i justícia l'acció fiscal. Ho va dir Keynes, al qual tants invoquen sense haver-lo llegit i que va salvar les finances de la Universitat de Cambridge jugant en borsa.
