NOVEMBRE

24.11.2015 | 00:00
NOVEMBRE

ovembre és el mes de la foscor. El canvi d'hora que es porta a terme cada any el darrer cap de setmana d'octubre ens aboca a uns dies completament diferents als anteriors. Les tardes llargament assolellades passen a ser tardes esgrogueïdes, curtes de sol, d'un sol que se'n va pràcticament sense avisar i ens deixa en una foscor que ens desconcerta, que ens fa tancar portes i finestres tot esperant temps millors. L'últim trimestre de l'any se'ns fa pesat de passar. I, per altra banda, tenim la sensació que passa a una velocitat cada vegada més ràpida. Passem de la tovallola i les cremes solars al pessebre i les boles de l'arbre de Nadal gairebé sense adonar-nos-en. Tempus fugit. El temps que fuig i no torna mai més.
Aquest novembre ha estat especial?ment fosc. Els atemptats de París ens han deixat sen?se esma, completament consternats, terri?blement adolorits. Amb gran preocu?pa?ció per tot el que està succeint a prop de ca?sa i en terres més llunyanes. Vivim entre conflictes permanents, entre les deixalles d'un món cada cop més caòtic. Volgu?dament caòtic pels poderosos i els seus inte??ressos. Ha estat un novembre colpidor que ha cobert d'inseguretat i de por milions de persones. Un novembre com un gran man?tell fosc que ens cobreix de cap a peus però que no ens protegeix de res ni de ningú.
A casa nostra aquest novembre, el passat vint de novembre, ha fet quaranta anys de la mort del dictador. Quaranta anys que, vistos en perspectiva, han passat en un tres i no res, però pensats en el dia a dia, quantes coses que han passat, que hem viscut, que hem decidit, o que hem decidit que no, quantes coses en aquesta vida que continua, tossuda, en aquesta Girona ventosa i gelada des de fa un parell de dies. On vaig arribar, des de Barcelona, fa vint-i-dos anys, per viure-hi a prop. A prop de la ciutat que ja coneixia des de molt petita de la mà dels meus pares i dels meus avis materns. L'avi matern que durant la guerra civil viatjava fins l'Empordà, des de la Ciutat Comtal, amb un camió on portava medicaments que bescanviava per menjar. Medicaments a canvi de menjar. Menjar a canvi de medicaments. Hi ha coses que no canvien. Com si la humanitat estigués comdemnada a viure entre guerra i guerra. Quanta guerra. Quantes guerres en nom d'uns déus de tota mena i condició. Quantes vides malmeses mentre els abominables es reparteixen el món. Quants innocents perduts en l'infinit.
D'aquest mes de novembre, un dels més foscos i tenebrosos, de moment, guardo la llum dels diversos homenatges que s'han fet a l'Ovidi Montllor, en diversos indrets gironins, en record als vint anys de la seva mort. Especialment, el sentit homenatge que se li va fer a Cassà de la Selva el diumenge 8 de novembre en forma de recital poeticomusical. Memòria Viva: (É) "Vam sentir un món nou. Perquè vull! / Perquè no m'agrada aquest! / I el vam veure millor. Perquè vull! / Perquè sé que és millor! / Vam menjar el més bo. Perquè vull! / Perquè sé que es pot menjar! / Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull! / Perquè estic tip del contrari! / Tot era meravella. Perquè vull! / Perquè estic fart de fàstics! / Tot era de tothom. Perquè vull! / Perquè tot és de tots! / Acabe la cançó. Perquè vull! / Tot comença en un mateix."

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema