La recent massacre de persones innocents perpetrada a París ha enfortit els partidaris d'una resposta bèl·lica de llarg abast contra els terrorisme islàmic. El president de la República Francesa anunciava que: "França està en guerra. Els actes comesos divendres a París i a l'Estadi de França són un acte de guerra (...). L'exèrcit terrorista Estat Islàmic ens combat perquè som el país de la llibertat, la pàtria dels drets de l'home". I seguint al peu de la lletra el principi d'acció-reacció aprovava un reguitzell de mesures que incloïen l'estat d'emergència a tot el país i els bombardejos a les ciutats sirianes en poder dels islamistes. És el que buscaven els terroristes.

També els tambors de guerra ressonen per diversos països europeus que s'apunten a sacrificar quotes de llibertat per assolir més seguretat. No és cap novetat. Des del 2001, després de l'atemptat de les torres bessones, s'han bescanviat drets ciutadans per un conjunt de prerrogatives policials i militars que han convertit nacions europees en "democràcies vigilades".

És a dir, l'aforisme del militar prussià Carl von Clausewitz, per a qui la guerra era la continuació de la política per altres mitjans, continua de plena actualitat.

Ara bé, el filòsof Michel Foucault va invertir aquella famosa proposició en sostenir que la política era una forma civilitzada de la guerra. Ha estat recollida pels moviments pacifistes aquesta concepció com una forma nova de gestionar dels conflictes? La veritat és que la recerca de la pau no sempre ha reeixit. A més, a vegades, s'ha fet els ulls grossos com en els bombardejos indiscriminats amb víctimes civils, en la venda d'armes a les monarquies repressives del Golf Pèrsic o en l'espoliació dels recursos naturals d'estats de l'Àfrica. Potser desempallegar-se d'alguns dictadors caducs (GaddafiSaddam Hussein) justificava la violència d'una intervenció militar estrangera? De cap manera!

De fet, els dirigents polítics volen ensarronar la gent amb la bandera de la seguretat col·lectiva, la defensa de la pau i la lluita contra dictadures abominables de sàtrapes sanguinaris.

Uns motius, però, que amaguen perpetuar la dominació econòmica o política en àrees d'influència estratègica. No hi ha guerres justes!

En efecte, el desastre de la intervenció a Afganistan, Iraq, Líbia i Síria, entre altres, mostra que les maleïdes guerres només porten morts i destrucció.

Uns versos del poema Preguntas de José Manuel Caballero Bonald són prou clarividents: "Patrañas y rapiñas / con la paz se camuflan / mientras la vida cuenta / sus muertes una a una. / La guerra es una patria / de horrible catadura / y el dios de los ejércitos / no retrocede nunca: / con sus armas contesta a todas las preguntas".