L'hivern arriba d'amagatotis, com si no volgués trencar la calitja del canvi climàtic que tant ens agrada, som inconscients de mena, i tant destarota bèsties i plantes. L'hivern arriba, patapam, com quan trobes la factura inesperada de l'assegurança del cotxe, i et deixa el compte tremolant. L'hivern senyoreja les matinades, per alegria de les companyies elèctriques i les gasistes, i fuig als migdies.

Rostres cansats i caçadores d'hivern entre els transeünts, que van o tornen del combat diari. Entre el Divendres Negre i les despeses del Nadal, semblen dur un pes indefinible damunt les esquenes. Un pare i un fill, en bicicleta, suen en comú. Els vehicles, retinguts davant el semàfor a l'avinguda de Barcelona, són com cavalls de cursa a punt de cavalcar. Del rap a la música clàssica, els conductors despullen la seva personalitat a través dels ritmes que escolten. Un senyor encorbatat, en moto, fa giragonses en el trànsit: l'oficinista vol ser pilot de ral·li. Alguns es juguen la vida per arribar cinc minuts abans, o no calcular prou bé el forat davant seu.

Els xinesos dels bars han fet del somriure una mena de màscara permanent, amb la qual dissimulen que no entenen gaire l'idioma local. A les terrasses, els joves segueixen prenent canyetes; els mires, i somriuen d'orella a orella, com si compartir escalfor entre amics fos la millor troballa d'aquesta crisi. Com diria el contista Arreola, un dels grans narradors de la distància curta en llengua castellana, descobreixin-lo, avui acceptem amb un somriure buit que una llebre és un gat. Aquest, segurament, és un dels efectes més tristos, decebedors, de la crisi.