El "procés" es refreda. La "desafecció" popular envers la política i els polítics ha ensopit altre cop molts catalans, que havien mostrat una il·lusió engrescadora.

Només els massistes més fidels s'entesten ja en què Mas segueixi presidint Catalunya. I augmenten a dojo els independentistes que es qualifiquen com gent d'ordre, de centre, que comencen a estar tips d'incongruències, de l'obsessió de Mas per ser president a qualsevol preu, inclòs el de pactar amb un col·lectiu que és antitètic amb la ideologia de CDC. Una dèria que l'ha portat a supeditar l'interès general del país a uns interessos, siguin els que siguin, que no són els de la majoria; que limita extraordinariàment els anhels de tanta gent que creu en una Catalunya independent, però aconseguida pacíficament, sense ruptures ni socials ni essencials; que el diari més influent del món, el Financial Times, ha titllat de "bogeria"; que ha dividit el país. Així voliem convèncer Europa? No sabia Mas que Espanya faria servir les armes de tota mena que té per combatre'ns, inclosa la millor, la que els ha regalat ell: que no representa la majoria?

S'ha de recuperar el seny. I, si per a Espanya s'ha acabat la broma, aquí s'ha d'acabar la rauxa, la fugida endavant, i s'han de convocar, com més aviat millor, unes eleccions sense adjectius, triant amb cura els qui millor poden defensar els interessos de la majoria -insisteixo, la majoria- dels catalans. Sense "aventurismes" ni quimeres.

I, amb justícia social, començar pel principi: aconseguir una majoria social suficient per convèncer tothom, de dins i de fora, que Catalunya té dret a ser independent, pacíficament, legalment, legítimament.