Ahir finalment es va signar a París l'acord per frenar el canvi climàtic en la conferència organitzada per l'ONU. L'acord forma part d'un procés que va començar l'any 1992 a Rio de Janeiro i que a poc a poc ha anat sumant països. Així, el protocol de Kyoto, l'any 1997, el van signar només 38 països, i van quedar fora els que aporten més CO2 al planeta. L'intent de signar un acord important a la cimera de Copenhagen el 2009 no va reeixir, per la qual cosa la pressió sobre la cimera de París ha estat elevada, car tothom sabia que el planeta no es pot permetre acabar sense acord i no fer res durant anys. Si hi ha una cosa que s'ha aconseguit durant tot aquest temps és la marginació dels climaescèptics, aquell cosí físic que diu que té en Mariano Rajoy i que encara tenen molts nord-americans. Ara la majoria de la població admet que el clima està canviant, que això pot portar-nos al desastre i que cal actuar per frenar-ho. Possiblement aquest canvi en la percepció de la gent és el millor que pot passar: si l'acció contra el canvi climàtic esdevé una moda, les empreses es posaran les piles i imposaran productes amb baixes emissions de CO2. Aquest és el camí que hem ?disse?nyat a l'empresa com a projecte estratègic i el que pretenem fer junt amb altres empreses de la Garrotxa, constituint la locomotora energètica de la Garrotxa (LEG), una agrupació d'empreses amb l'objectiu de produir a llarg termini amb CO2 zero, fer públiques les millores i arrossegar a més empreses i institucions. És una adaptació del concepte Transition town que algunes ciutats s'han imposat com a objectiu a llarg termini, consistent en aconseguir zero emissions de CO2. Per tant, el més important és fer agafar velocitat a la idea de canvi energètic, implicar-hi tota la societat de manera que els polítics es vegin empesos pel moviment i arribin a acords més importants.

El camí de la substitució de l'energia fòssil per la renovable no és senzill. A part de qüestions tecnològiques, que jo ja dono per resoltes, són altres aspectes culturals i econòmics els que frenen el camí. Un d'ells ja el comencem a veure: si baixa l'ús del petroli, cau el seu preu i el fa més rendible enfront d'altres opcions renovables, com la biomassa, per exemple. Per això cal que l'objectiu principal sigui el CO2 i no pas el cost del producte o servei, cal que es doni valor als productes de baix contingut en CO2 perquè puguin resistir l'envit de la baixada de preus dels combustibles fòssils.

L'acord de París no és vinculant en el sentit que no obliga els estats a abaixar la producció de CO2, és un acord voluntari. Intenta fer el seguiment de les emissions per anar seguint el compliment de tothom sense penalitzacions i es posa objectius per no sobrepassar un augment de la temperatura de 2ºC, que equival a una concentració de CO2 de 450 ppm, amb el propòsit d'arribar a només un augment de 1,5ºC si en noves cimeres s'arriba a consensos més estrictes. L'acord pretén destinar 100.000 milions anuals als països pobres per ajudar-los a pal·liar els efectes del canvi climàtic i a créixer energèticament amb renovables, lluny del model fòssil occidental. I poca cosa més, la resta són baralles de sobre qui paga o qui rep, de si és obligatori o voluntari, sobre si l'augment d'1,5ºC és acceptat pels països petroliers, o sobre qui és país pobre, emergent o desenvolupat, aspecte en què volen refugiar-se la Xina o Brasil per no fer els deures.

És un acord que no m'agrada perquè no exigeix el compliment dels signants, per ser un acord voluntari. L'únic element positiu és que els països que el signaran són 195, cosa que farà que el concepte de canvi climàtic s'escampi arreu, i això ajudarà que la moda de la producció de productes i de serveis en baix contingut de CO2 agafi volada. Jo hauria preferit un acord per crear una taxa de CO2 als països que ho haguessin volgut de forma voluntària, això sí, amb aranzels. Els dos principals problemes del canvi climàtic són els dos productors principals, la Xina i Estats Units. La Xina necessita continuar creixent com fins ara tot i tenir greus problemes ambientals, però ha de créixer per encabir el flux de pagesos que va de l'interior cap a la costa i ja no té marge financer per fer-ho d'altra manera pel fet que se suposa que té un deute del 90% del PIB. Per tant, intenta seguir el mateix model exportador de baix cost que ha fet fins ara i la substitució del carbó serà molt lenta. Per tant, l'única forma de fer-la complir és que els seus productes incorporin una taxa de CO2 quan entrin a un país determinat. Això l'obligaria a complir amb més velocitat. Pel que fa a Estats Units, la mesura l'afectaria menys, però la taxa reforçaria el valor dels productes i podria ser l'origen dels fons per als 100.000 milions d'ajudes anuals als països pobres. Justament la taxa CO2 és el que ha desaparegut de l'últim text d'ahir.

L'expectativa dels 12 dies a París ha estat important, amb 88.798 visitants i amb un seguiment mediàtic notable que ha posat el tema del canvi climàtic a portada de tots els mitjans del món. Aquest és l'únic valor que haurà obtingut. Haurem d'esperar altres cimeres per aconseguir més victòries. Entretant les ciutats, les comarques i les regions haurem de fer els deures pel nostre compte, agrupant empreses i institucions per seguir fent un camí que ja anem fent: Catalunya ja compleix l'acord de Kyoto pel 2020 i ho té fàcil per ser capdavantera. La Garrotxa en això serà modèlica.