El més eminent dels estudiosos del pessebre català, Joan Amades, explica que la construcció nadalenca per excel·lència presenta tres aspectes: el paisatge natural, les construccions, i les figures, imprescindibles per donar sentit al conjunt i donar-hi el to càlid. De les figures de pessebre diu que «són poc conservables i no sobreviuen gaires generacions». A l'època de Joan Amades les figures eren de fang: cuit o no, és trencadís. Però la matèria primera de l'escenificació del Naixement tradicional és l'esperit, el sentit de la crònica d'allò que es commemora. I l'adveniment de Jesús es veu acompanyat d'aportacions diverses. Una d'aquestes aportacions és la poètica. Com ara la de Pere Ribot: «No és avet, ni faig, ni neu l'alegria de Nadal, sinó el partir el pa i la sal de la nostra vida breu entre el pobre i el malalt, el malhaurat i el romeu, i trobar Déu dintre teu. Això és l'autèntic Nadal». Apareixen aquí els valors protagonistes del vertader Nadal, més enllà de totes les lluminàries ciutadanes prefabricades. Una altra aportació literària, molt localitzada a un paisatge proper, és aquella de Josep V. Foix quan fa sortir una colla de figures de pessebre a un seu poema situat al Port de la Selva: «Els de la Vall i els de Colera salten contents a llur manera, els de la Selva s'han mudat; amb flors de fenc calquen a l'era: a cal fuster hi ha novetat. De Pau i Palau-saverdera porten les mels de llur cinglera i omplen els dolls de vi moscat. Res no s'acaba i tot comença. Venen mecànics de remença amb olis nous de llibertat; una veu canta en recompensa que a cal fuster hi ha novetat. Des d'Alacant a la Provença qui mor no mor si el son és clar quan neix la Llum en el quintar».
Són figures de pessebre que actualitzarien aquelles centenàries com eren la dona que renta, l'home que llaura, el pastor, la filadora, el que toca la simbomba i tota la resta, que havien merescut els miraments de Joan Amades en el seu estudi.
D'uns anys ençà ha emergit una singular figura de pessebre, el caganer, que també arriba del fons del temps. No s'ha inventat ara mateix. Amades ja s'hi refereix dient que era figura obligada ja en el segle XVIII «car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra i portava salut i tranquil·litat de cos i ànima que calen per fer pessebre amb el goig que comporta Nadal».
Actualment el caganer és objecte mimat per pastissers, llaminers, terrissers, col·leccionistes i bons observadors de les curiositats. Al pòdium hi pugen tan personatges de primera fila internacional com ídols de moda de qualsevol sector de la societat. Als coleccionistes se'ls ha girat feina.
Ben mirat, però, la defecació, l'acte propiament dit, ens podria fer reflexionar (perquè, no cal esperar a fer-ho el dia anterior a unes eleccions) reflexionar per observar certes figures del pessebre polític que no afavoreixen «la salut i la tranquilitat». Fa una desagradable defecació aquella persona pública que burla sigles, programes, compromisos, caixes fortes i fa el paquet. Certament hi ha circumstàncies puntuals que comencen a fer pudor abans d'hora. Encara no se sap si hi haurà defecació o no, després de mesos de buscar un bon arbre, a la molsa i al suro del nostre país. Però de moment hi ha indicis i temences que algú s'està abaixant massa els pantalons. Alguna cosa es prepara. Aquestes figures de fang polític seran «poc con?servables», com deia Joan Amades, llavors que tots plegats erem més innocents.
