Una persona que cobra per aconseguir que els actes o plantejaments d'un polític s'interpretin de manera positiva». Seria, aquesta, una definició possible i prou acurada del que són els spin doctors, els vencedors i perdedors, en detriment dels candidats, de les eleccions espanyoles de demà. En aquesta campanya la comunicació s'ha imposat a la política. Les formes han escombrat els continguts. Les ocurrències han fet desar al calaix els programes electorals. Les tertúlies han desterrat els debats. Twitter s'ha coronat rei.
Els spin doctors, que han vist tots els capítols de The west wing i de House of cards, han jugat al joc de les audiències milionàries de televisió i han convertit els seus líders en productes de consum massiu, tractant-los com si fossin coca-coles. Els han fet ballar, tocar la guitarra, viatjar en globus i parlar amb els ninots de peluix d'El hormigue?ro. Els hem vist fent exercici al damunt d'una cinta mecànica i fent mítings, sobre el paper improvisats, tot enfilats a dalt d'un banc. Ens han barrejat els polítics amb la nostra sopa de cada dia i els han fet omnipresents: no ens ha quedat altra opció que empassar-nos-els.
Els spin doctors, amb el consentiment de les cúpules dels partits i la complicitat dels missatgers, que han descobert que la política també pot engreixar els comptes de resultats, han convertit la campanya en un xou televisiu i en un trending topic. Sabem que Rajoy de tant en tant li clava un calbot al seu fill impertinent i que Pedro Sánchez, de jove, era el terror de les noies. Hem assistit a la nata en cotxe de l'Albert Rivera a Planeta Calleja (Cuatro) i hem sentit dir a Pablo Iglesias a Espejo Público (Antena 3), que procura «cardar» durant la campanya per «alliberar tensions» (perdó per la contundència verbal, però la cita és textual). Ho sabem tot, però no sabem res, en gran mesura per culpa dels spin doctorsÉ i de Bertín Osborne. Tot plegat, per reflexionar, que avui ja toca.
