o he sigut mai en la meva vida una dona política rencorosa. Però he de confessar que començo a sentir un lleig neguit de compartir el fàstic de tanta injúria que té aclaparada la submissió del meu poble universal sota les botes dels forts i els poderosos greument malalts del seu narcisisme imperial.

Tot els és vàlid (les guerres mundials que ja han esclatat, la seva desenfrenada bulímia de riquesa i de poder, la seva ignorància culpable dels qui moren a les fronteres fugitius de les seves tragèdies personals que tenen el seu nom propi i no un número nomès estadístic sense cap senya d'identitat...). Més enllà, a aquests morts de fam els diuen terroristes, gidhahistes, criminals, salvatges i fanàtics -que és clar que ho són, quin remei per sobreviure-. Aquí ens diuen dissidents, patrioters, separatistes i trencadors de la pau, de la unitat d'un país que mai ha sigut el nostre.

Tots plegats sense memòria secular d'haver viscut una llarga ocupació feixista, tant a la Península com aquí, en el meu país. I torna a ressuscitar, encara més salvatge, perquè a totes i tots ens han robat el nostre dret més preuat, que és l'honrosa protesta, aquella enyorada protesta, per la qual tantes i tants varen deixar, a les cunetes de la nostra existència, la seva sang i la seva vida. I torna a començar després de cents d'anys, canviada la seva fesomia dura i preponent amb la hipocresia, que ara toca el moment de tornar a parlar d'una guerra fraticida per tal de viure en pau. Ells, és clar, tots plegats els manaires aposentats i enriquits sobre les espatlles d'un poble famolenc al qual ja ni li queda esma per la seva lluita titànica per donar menjar als seus; que sobreviu hipotecat amb el seus sous de misèria i desplaçats de tots els seus drets perquè «España va bien» i de Catalunya ja me n'ocuparé quan tots es posin d'acord per nomenar-me president.

I penosíssim i fastigós tràngol aquest d'anar esperant que s'hi posin d'una vegada; que passi el que passi, tot serà millor o menys pitjor que aquest sarcàstic aquelarre del que jo sóc més que tu. Com sempre. Aquesta és la qüestió i cap d'ells sense assabentar-se que el seu poble ja no pot més. I que el rancor explota.