La premsa escrita encara no ha dit la seva última paraula

11.01.2016 | 00:00
La premsa escrita encara no ha dit la seva última paraula

Algú va dir que la premsa és l'artilleria de la llibertat. I la seva principal munició segueix sent de paper. Tot i la crisi ferotge dels últims anys i de la lògica evolució dels hàbits lectors, l'imparable avanç digital no ha aconseguit desbancar la premsa escrita de la seva posició dominant com la font principal d'informacions que alimenten a la resta dels mitjans i que condicionen l'agenda de prioritats polítiques, socials, culturals o econòmiques. Si, com deia el dramaturg Arthur Miller, "un bon diari és una nació parlant-se a si mateixa", aquest diàleg fecund i necessari segueix forjant en les pàgines d'aquells bons diaris en els quals es treballa amb criteris de rigor, independència i honestedat. Respectant l'ofici, respectant el lector.
Hi ha 17 milions de lectors de premsa diària, el que significa que un 43,3% del total de la població adulta espanyola està interessada a seguir el vertiginós ritme de l'actualitat. D'aquest conjunt de lectors, el 50,2% tria la premsa impresa enfront del 31,3% que només recorre a la digital. A banda hi caldria sumar un 18,5% de lectors mixtos que busca informació en els dos suports. És a dir, que tot i la que està caient, una majoria sòlida d'espanyols segueix preferint el pòsit i el repòs de la paraula escrita davant la urgència i celeritat de les pantalles, en molts casos atrapades per les exigències voraces del comptador de visites.
Hi ha una dada especialment significativa basada en el temps de lectura. Un consumidor de notícies a internet dedica al mes una mitjana de 91 minuts a les seves consultes. Destaquem: al mes. Impossible que en aquest temps es pugui accedir a reportatges, anàlisi en profunditat, entrevistes sucoses. Per contra, el lector de paper dedica 37,7 minuts de lectura per cada exemplar imprès. No cal dir que aquesta diferent manera d'informar-se influeix en la credibilitat i en la capacitat dels mitjans per ser una referència per als consumidors.
Hi ha experts que sostenen que el periodisme imprès no és només un contingut sinó una experiència d'usuari. Recorrent al tòpic, és més fàcil que un lector canviï de parella que canviï de diari. Aquesta confiança, aquesta relació estreta gairebé familiar, influeix després en la captació de publicitat. Els anunciants tradicionals segueixen sent fidels a la premsa escrita perquè hi veuen uns avantatges que es donen menys en la digital, on, a més, encara no s'ha resolt el problema de la publicitat invasiva que, a diferència de la que apareix en paper, influeix en la lectura.
Aquesta condició del paper com a suport durador i permanent que atorga un plus de prestigi, notorietat o solidesa s'estén també a qüestions més mundanes: sortir en una foto del diari vesteix més que aparèixer en una pantalla, de la mateixa manera que, en un món digital saturat d'opinions (blocs, xarxes socials, webs de tota mena i condició), les tribunes de paper es cotitzen més i tenen més influència. L'equivalent és clar: ara tothom pot publicar el seu llibre a internet, gratis total i sense gaires esforços, però el que volen tots els autors és que la seva obra es faci realitat en paper, i no només perquè és un suport físic, un objecte que pot ser bonic en si mateix a la vegada que pràctic, sinó perquè abans hi ha hagut el filtre d'una editorial que ha triat aquest llibre entre milers, de la mateixa manera que en un diari de paper hi ha una selecció prèvia no només de les informacions sinó també de les opinions: el lector d'un diari sap, entre altres coses, que en les columnes no hi trobarà exabruptes, calúmnies anònimes, atacs personals despietats. Tornem a l'experiència d'usuari: confiança, respecte i exigència.
Les enquestes situen l'edat mitjana del lector de premsa escrita en els 50 anys i en 37 la de qui prefereix l'experiència digital. El lector mixt es queda en els 43 anys. En qualsevol dels tres casos parlem de lectors d'edat madura, sobretot en el cas del paper, cosa normal en un país malmès on els joves endarrereixen cada vegada més la seva incorporació al món del treball i que no tenen sempre la folgança econòmica per a un despesa diària.
Tot i que el paisatge informatiu encara sigui favorable a la premsa escrita, és evident que els temps manen i que la proposta digital creixerà al ritme que marquin els seus usuaris. El repte i la responsabilitat de les empreses periodístiques i dels periodistes són apassionants: mantenir a flotació el model de premsa escrita perquè encara pot donar molta guerra. Si el llibre electrònic no ha desbancat a l'imprès, i el futur serà de convivència, no de substitució, en el món informatiu encara reserva a la premsa escrita un doble paper protagonista: conservar intactes les seves virtuts, avantatges i qualitats, i incorporar-les a les seves prolongacions digitals. No: la premsa escrita encara no ha dit l'última paraula.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema