Hisenda ja no som tots?

Que «Hisenda som tots» és un extraordinari missatge publicitari, no n'hi ha cap dubte: forma part de la memòria històrica i tributària d'aquest país i s'ha emprat des de finals dels anys setanta. Aquest missatge, o altres de similars, són part essencial de les campanyes anuals de publicitat institucional que porta a terme el Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, que són, al seu torn, de les que més diners reben (9 milions d'euros el 2015 i mateixa quantitat prevista per al 2016), amb l'objectiu declarat, segons el Pla anual de publicitat institucional, de «sensibilitzar els ciutadans sobre els efectes del frau fiscal, facilitar-los el compliment voluntari de les seves obligacions fiscals i el pagament dels impostos, així com conscienciar-los que per poder finançar els serveis públics és necessari obtenir ingressos públics, fonamentalment a través dels impostos».

És, doncs, cert, que no ve al cas utilitzar aquesta campanya com a eina jurídica per, almenys, dos motius: primer, perquè no es tracta, com s'explica en el primer curs de Dret, d'un supòsit de «publicitat formal» de les normes (inserció d'aquestes en un butlletí oficial) sinó de «publicitat reforçada»: una eina per recordar-nos que existeixen certes obligacions a les quals l'Estat atorga especial importància i per això està interessat que tots les coneguem. I sobretot perquè, segon, la repercussió col·lectiva del pagament dels impostos està expressament prevista a la Constitució i ha estat desenvolupada per les lleis tributàries; d'acord amb l'article 31.1 de la Norma Fonamental: «Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori»; l'apartat segon afegeix que «la despesa pública realit?zarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i execució respondran als criteris d'eficiència i economia».

Així, doncs, que «Hisenda som tots» és, a més d'un eslògan publicitari, un mandat constitucional: totes les persones (inclosa Cristina de Borbó) hem de tributar en la mesura que tinguem capacitat econòmica i d'acord amb aquesta capacitat (principi de progressivitat fiscal) i això perquè, com ha recordat reiteradament el Tribunal Constitucional, serveix per assolir els objectius de redistribució de la renda (art. 131.1 CE) i de solidaritat (art. 138.1 CE) que la Constitució espanyola propugna i que doten de contingut l'Estat social i democràtic de Dret (art. 1.1 CE) (entre d'altres, SSTC 19/1987, de 17 de febrer, FJ 4, i 182/1997, de 28 d'octubre, FJ 9).)

En suma, l'incompliment de l'obligació de tributar no només afecta l'Erari Públic en minorar la recaptació fiscal, sinó que dificulta que els poders públics compleixin amb el mandat constitucional (art. 9.2) de «promou?re les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups en què s'integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social».

Per dir-ho amb les paraules que empra per als alumnes de Primària la mateixa Agència Tributària en el seu «Portal d'educació cívico-tributària»: «Totes les persones que viuen a la gran casa que és l'Estat han de pagar entre tots les despeses comunes d'aquesta ca?sa, és a dir: tots els ciutadans han de pagar els impostos. Però hi ha persones que no es comporten com bons ciutadans. Hi ha persones que no paguen els impostos que els corresponen. Se'ls anomena "defraudadors"... Com que aquestes persones no han pagat la seva part, l'Estat té menys diners per als serveis públics i, llavors, només li queden dos camins. O bé proporciona menys serveis públics dels que es necessiten, amb la qual cosa tots en sortim perjudicats. O bé, si vol proporcionar els serveis públics que es necessiten, ha de demanar més diners als ciutadans, amb la qual cosa els que paguen correctament els seus impostos han d'ingressar més diners pel que altres usen i no paguen».

Sort que Cristina de Borbó no està sent jutjada per conduir sota la influència de begudes alcohòliques doncs, en aquest cas, potser hauríem escoltat que «Si beus no condueixis!» no és més que un exitós missatge publicitari protagonitzat per Stevie Wonder. Tant de bo l'Advocacia de l'Estat i altres servidors públics, com qui escriu aquestes línies, poguéssim estar a l'altura dels creadors de missatges publicitaris institucionals.