El president funàmbul

«La figura de Carles Puigdemont no quadra amb l'estereotip convergent que tots tenim al cap. Porta corbata perquè toca però ell i corbata s'enfilen a la girocleta»

15.01.2016 | 08:52

La vida resultaria molt més senzilla -i també molt més avorrida- si la mena de reduccionismes que ens empesquem per fer-nos-la més mengívola tingués algun tipus de validesa. Però afortunadament no n'acostuma a tenir cap. Necessitem classificar les persones a partir de la mena de coses que fan i que diuen, fixant-nos en la manera com vesteixen i amb la gent amb qui es fan. Amb una precipitació alarmant, n'extraiem conclusions taxatives. Aquest és aixís i aquell, aixàs. Progres, hippies, yuppies, carques, pijos, esnobs, sofisticats. Com si aquestes etiquetes aconseguissin arribar a gratar gaire res més que no fos la superfície d'una personalitat humana. Ja n'hi ha, de gent simple. Però no pas tanta, ni tan simple com això. La vida és, afortunadament, un mar de contradiccions i ni tan sols els esforços més colossals per immergir-se en els misteris de la pròpia personalitat no acaben aportant gaire altra cosa que foscor. Sorprèn enormement que, essent com som uns desconeguts per a nosaltres mateixos, tots plegats ens atrevim a penjar, amb una facilitat extraordinària, etiquetes als qui ens envolten.

Dic tot això pensant en les persones en general, però també en una persona en concret. La persona que, com és normal, aquests dies acapara l'atenció de l'opinió pública i dels mitjans de comunicació. El cent-trentè president de la Generalitat de Catalunya compta amb una colla de virtuts polítiques que, en molt pocs dies, s'han posat del tot de manifest. La seva capacitat de reacció a una proposta transcendental i del tot inesperada, l'enteresa amb la qual, en qüestió de vint-i-quatre hores, pujava a la tribuna del Parlament en qualitat de candidat a la presidència, la brillantor oratòria amb la qual esmicolava, un darrere l'altre, els embats de l'oposició, el simbolisme valent que revestia la seva presa de possessió, prometent fidelitat només al poble de Catalunya i al seu Parlament. De tot això se n'ha parlat ben justament i amb profusió aquests últims dies. Però Carles Puigdemont compta amb un actiu polític que el fa especialment indicat per ocupar, ara mateix, el càrrec que ocupa. I aquest actiu té a veure amb la complexitat que comentàvem unes línies més amunt, amb la impossibilitat de reduir la seva personalitat política a un clixé sense matisos. No deixa de ser significatiu que aquests dies sembli que la qüestió de major interès nacional sigui la seva cabellera; tots els comentaris (alguns, de manera preocupant, semblen ser pronunciats des de la seriositat i tot) sobre aquesta qüestió no fan sinó revelar el desconcert que és fruit de no saber on situar-lo exactament. A falta de clixé, es parla del pentinat.

La figura de Carles Puigdemont no quadra amb l'estereotip convergent que tots tenim al cap. Porta corbata perquè toca però ell i corbata s'enfilen a la girocleta quan li ve bé. A casa seva feien pastissos, que és una cosa força diferent de fer negocis. Del món de l'empresa en sap el que n'ha de saber un periodista inquiet que, després d'una llarga trajectòria treballant per altres mitjans, va decidir crear l'Agència Catalana de Notícies o una capçalera en anglès sobre Catalunya. Era independentista ja en aquella època que ara ens sembla remota del peix al cove. I una hora i mitja després d'abandonar el Palau de la Generalitat, el dia de la seva investidura, s'estava empassant amb els amics unes braves i un bratwurst al König de Fontajau, que tota la gent sensata sap que és la millor manera de celebrar res un dissabte a la nit a Girona.

Artur Mas devia pensar, sense cap mena de dubte, en la bicicleta, els pastissos, l'independentisme de primera hora i les patates braves, el dia gloriós que va tenir l'audàcia de pensar en Carles Puigdemont per desfer el nus gordià en què els setanta-dos diputats independentistes tenien escanyada la legislatura. Perquè, de totes les qüestions vitals i envitricollades que tenim entre mans i a les quals caldrà parar atenció al llarg dels propers mesos, n'hi ha una que no podem perdre de vista. I és que continuem sense saber quants som i, fins i tot si tenim bones raons per sospitar que passem del 50%, és fonamental eixamplar tant com sigui possible la transversalitat de l'independentisme. Un president massa clarament esquer?ranós (un Junqueras o un Romeva) hauria fet perillar el precari suport dels senyors Esteve. Un president massa típicament convergent (un Rull o una Munté) hauria creat massa recels entre els votants d'esquerra. Carles Puigdemont ha demostrat tenir la virtut de saber fer enfadar la CUP amb restaurants volàtils, ordenances de civisme i rodatges cinematogràfics, alhora que els comprava idees com la participació d'entitats en els plens, l'impuls dels pressupostos participats o les multes als bancs per tenir habitatges buits. Si sap mantenir aquest fràgil art del funambulisme polític -que és el de l'antidogmatisme, el sentit comú i el diàleg-, Carles Puigdemont no tan sols aconseguirà mantenir cohesionada l'aliança parlamentària que ha permès desencallar la legislatura sinó que farà quelcom molt més important encara: eixamplar, per un i altre costat, la majoria de ciutadans que vol una Catalunya lliure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema