La sarsuela representada en ocasió de la sessió inaugural de la legislatura, previsible donats els antecedents dels seus protagonistes, posa de nou sobre la taula el debat de la meritocràcia. Les nostres societats, cada vegada més sofisticades i amb creixents dilemes d'enorme complexitat, no és clar que puguin ser liderades ja per representants mancats d'unes mínimes condicions, llevat que confiem que aquests greus problemes, que afecten tantíssimes persones, es resolguin per si sols o per mitjà del tarot. Encara que sempre es compti amb alts cossos funcionarials capaços de contribuir a la governabilitat a través de l'assessorament tècnic, es fa necessari que almenys siguin entesos pels dipositaris de la sobirania popular, cosa que no pot assegurar-se en tots els casos avui dia.
Dirigents sense una formació prèvia remarcable però amb èxit en la seva gestió, han existit i sorgiran. Tots podem recordar noms propis que encara ressonen en els seus països d'origen. El que passa és que es tracta de governants amb capacitats molt singulars, no solament per comprendre mesures que tècnicament procedien als seus països, sinó fins i tot per dissenyar-les i impulsar-les.
Al marge d'aquestes excepcions a la regla, el panorama actual està presidit -a Espanya i el nostre entorn-, per l'accés a les institucions dels que persegueixen la forma en lloc del fons, amb la inequívoca pretensió de no enfrontar-se als desafiaments actuals amb la serietat i rigor que exigeixen, i en el seu lloc fer-ho amb l'espectacle pueril o l'entreteniment més pedestre.
La nostra peculiaritat en aquest aspecte és que molts dels actors de les noves formes en política, compten amb els oportuns diplomes i certificats de l'ensenyament superior, encara que potser no amb uns mínims d'educació elemental. Per això, quan em refereixo aquí a la meritocràcia no ho faig en termes de titulació oficial, sinó de qualitats innates per al servei als altres, una suma d'habilitats, intel·ligència i esforç que habitualment cristal·litzen en l'executòria personal prèvia de cada individu. No sembla el més prudent, però, deixar en mans dels que no atresoren aquestes facultats les regnes d'un país. I, sobretot, pel que fa a l'economia, la seguretat o la unitat nacional. Aquests són assumptes que requereixen ideals en lloc d'ideologies, i en els quals ens juguem el present i el futur.
Per això, segurament s'imposa fer més atractiva la funció represen?tativa o de govern als que compten amb aptituds per fer-la. Començant pel règim retributiu, a diferència del que avui tant es predica demagògicament, que segueix suposant un poderós element dissuasiu, per no permetre ni tan sols igualar el que es percep en l'àmbit professional d'origen. També, a través de la generalització de les llistes obertes als partits, per tal que es permeti triar als que compten amb més mèrits i que les formacions s'esfor?cin a atreure'ls a les seves llistes.
Menys polítics i millors, aquí és cap on hem de tendir. Altrament, molt em temo que haurem d'acostumar-nos als números de circ tan poc edificants amb què hem estrenat l'any.
