escric això mentre veig per internet l'inici del judici pel cas Nóos. Fa deu o quinze anys, el que se sabia d'un judici no acostumava a ser gaire: el veredicte, per descomptat, i potser algunes revelacions dels testimonis si eren escandaloses o sorprenents o podien «donar un tomb transcendental a la investigació», com es deia en l'argot judicial. No gaire més. L'interessat havia de llegir-se les cròniques judicials dels diaris -era una de les meves seccions favorites-, o veure els breus resums que apareixien a la televisió o es difonien per la ràdio. Però això era tot. Els judicis no es filmaven diàriament com està passant ara, així que l'interès que despertaven solia limitar-se a uns quants connoisseurs: unes poques persones que no estaven relacionades amb el món del Dret, però que tot i així es passaven la vida assistint als judicis perquè els resultaven molt més entretinguts que el cinema o el futbol (recordo un personatge de Dickens que sentia tal fascinació pel plet interminable de Jarndyce contra Jarndyce que al final quedava atrapat durant tota la seva vida per aquell cas). Acudir a presenciar els judicis era una forma de treure el cap per la cara oculta de la vida, a part de sentir-se segur i moralment millor (els crims, els robatoris, els enganys i les trifulgues familiars afectaven els altres i no a un mateix), i de pas servia per combatre l'avorriment en les petites ciutats de províncies on mai no passava res.
Però això ja és cosa del passat. I ara passa tot el contrari: qualsevol persona -conegui o no el cas, li interessi o no- està veient contínuament primers plans dels acusats d'un judici i dels jutges i dels advocats i dels testimonis en dotzenes d'actituds diferents: declarant, avorrint-se, dormisquejant, escoltant els testimonis, gratant-se l'orella, mirant al sostre... I ara també coneixem centenars de detalls que surten a la llum durant els interrogatoris o les declaracions que formen part del sumari, i aquests detalls, que en molts casos afecten la vida privada dels encausats i no tenen cap rellevància per al cas, es veuen a la televisió i després es difonen per les xarxes socials, i molta gent els dóna per verídics encara que no estiguin provats ni siguin res més que això, testimonis que potser són veritables o no. Però això és igual perquè tots els considerem veritables i de seguida els convertim en memes satírics i els difonem i els donem credibilitat encara que potser no la mereixin en absolut. I això és així perquè tots els encausats en un judici ja ens semblen culpables, hagin estat sentenciats o no, s'hagi demostrat o no que han comès un delicte.
Això és el que anomenem transparència. I en molts aspectes està bé que coneguem tots els detalls dels judicis, però els que encara conservem un cert respecte per la intimitat dels éssers humans fins i tot en el cas que siguin delinqüents perillosos o estafadors que han robat grans quantitats de diners públics, pensem que estaria millor que els judicis es duguessin a terme a porta tancada i només fossin presenciats per periodistes i alguns convidats. Suposo que molt poca gent comparteix aquest prejudici, ja que gairebé tothom prefereix aquests judicis televisats en què podem veure les cares crispades i avergonyides dels personatges, i així també ens sentim moralment millors i satisfets i fins venjats. És comprensible. Però a mi aquest espectacle dels judicis televisats em sembla molt desagradable, i a més no crec que ens converteixi en millors ciutadans, encara que molta gent es consideri millor persona després d'haver deixat anar un exabrupte -«cabró», «xoriç»- contra aquests encausats que miren al sostre mig despistats, atordits, intentant fer veure que no hi són mentre estan asseguts al banc dels encausats. Repeteixo que deixar anar l'exabrupte davant del televisor, mentre ens prenem una cervesa amb crispetes, no ens fa millors ciutadans. I almenys hauríem de ser-ne conscients.
I una altra cosa més. El judici Nóos s'allargarà fins al juliol, cosa que significa que durant sis mesos serem bombardejats diàriament amb informació molt delicada que afecta la Família Reial. El desgast que patirà la institució monàrquica, i amb ella l'Estat, serà molt important, sobretot en un país en el qual s'ha instal·lat la desconfiança i la desafecció i el ressentiment. I al mateix temps que passa això, no tenim cap garantia que hi hagi un govern estable al país, perquè potser les eleccions hagin de repetir-se al maig pròxim. És a dir, que quan es dicti sentència per aquest cas, d'aquí a sis mesos, és possible -bastant possible- que no se sàpiga encara qui governa el país. I mentrestant, a Catalunya ja s'han proclamat els terminis -divuit mesos- per a la desconnexió legal amb la resta de l'Estat, cosa que portaria a una catàstrofe econòmica i social sense precedents en la nostra història democràtica. La tempesta perfecta.
