Perdoni, em diria, si és tan amable, on és la cua dels de Girona?» «Senyor Bosch, vostè sempre de broma! Pot entrar quan vulgui a partir de dos quarts de set».
Eren les sis i deu de la tarda del dimarts 12 de gener quan vaig arribar, amb temps su?cient, a l´acte de presa de possessió de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat de Catalunya. Com que als accessos al Palau hi havia una coneguda, dedicada a tasques de protocol, portat per l´eufòria gironina em vaig permetre fer-li una brometa. Les justes, vaig pensar, no sigui que els amics de Barcelona se´ns enfadin. Una estona més tard, ens vàrem concentrar espontàniament un grupet de gironins a la plaça de Sant Jaume, regidors de l´ajuntament, el meu nebot Ignasi, representants d´institucions o amics del nou President. Conclusió: ens vàrem posar a fer cua una mica tard de tant petonejar-nos i felicitar-nos.
El control d´accés feia la cua lenta i llarga. Per un moment vàrem patir, a veure si se´ns fa tard i ens tanquen la porta als morros. Pel mòbil arribaven notícies que es transmetien al grup: «L´autocar dels d´Amer tot just surt de les rondes, és clar, no han sortit ?ns a les cinc!», «en Xuclà i en Joan Bagué no arriben a temps des de Madrid», etc. Però la realitat supera la ?cció i en aquest cas a la brometa amb què començo l´article. De cop va aparèixer l´e?cient presència de Quim Lladó, respectat professional gironí del món del protocol i de la comunicació i que estava treballant en l´acte i a l´aguait. Va obrir un passadís i algú va dir: «Els de Girona, ?ns en Jordi Bosch, que és el més alt, que passin!». Dit i fet. A dins del saló de Sant Jordi totes les cadires ja eren plenes en el lloc reservat als gironins. Cap problema. En Pere Codina, antic director del Teatre Municipal de Girona i avui al capdavant dels assumptes de protocol del Bisbat, com per art de màgia feia aparèixer cadires i més cadires dels llocs més insospitats.
Potser algú pot pensar que la solemnitat d´aquest esdeveniment del qual és protagonista una persona que ?ns fa pocs dies era alcalde de Girona requeria avui per part meva un article com més de fons. Però em diuen que tiro a costumista i m´hi sento bé. Quan esperava l´entrada dels presidents entrants i sortints en un lloc estratègic per seguir l´acte, recordava el primer cop que vaig viure un esdeveniment similar. Al setembre del 1977 jo vaig anar a estudiar a Barcelona. L´endemà del dia del memorable retorn a Catalunya de Tarradellas des de l´exili, a l´octubre del 1977, vaig demanar una acreditació per a la presa de possessió com a President. Com que venia Suárez, estava tot molt controlat i ens varen citar una hora abans al bar Conesa de la plaça de Sant Jaume. Mentre menjava un dels seus famosos i golafres entrepans calents, ben aixafats i greixosos per la pressió de la planxa, va venir un uixer de la Diputació amb uns targetons. Els que duguéssim vestit i corbata (només dos, un d´ells jo) podíem entrar al saló de Sant Jordi, els altres, a un saló del cantó. De l´acte en recordo una gran emotivitat i la sensació de viure una mena de triomf. També d´un gran «botafumeiro» entre Suárez i Tarradellas.
El dijous 8 de maig del 1980 vaig tornar al Palau de la Generalitat amb el fotògraf Pablo García Cortes, Pablito. Prenia possessió Jordi Pujol. Hi havia una gran tensió. Tarradellas havia retardat l´acte una setmana amb tota mena d´excuses, perquè volia que hi anessin el Rei o Suárez, o que ell fos nomenat delegat de l´estat. Mal rotllo. Per tant l´acte va ser un anar per feina. Curiosament, l´endemà la meva crònica no va aparèixer al diari. Com que a la tarda el llavors President i entrenador del Girona, Jordi Geli i Pepe Pinto, tenien una entrevista amb el President de l´Espanyol, Manuel Meler, vàrem esperar que acabada la reunió els gironins duguessin els articles ja escrits de tots els actes i el rodet de fotogra?es al diari, excuso dir que no hi havia ni mail ni fax. Algú va decidir que era tard quan va arribar el material de Barcelona i va optar per publicar la informació d´agència. Pablito i jo ens quedàrem a fer un gran sopar i a dormir a Barcelona i l´endemà vaig tornar al Palau de la Generalitat per a la presa de possessió de Joan Vidal i Gayolà, president de la Diputació de Girona, com a nou Conseller de Governació.
Joan Vidal era una de les persones que vaig veure més emocionades al Pati dels Tarongers dimarts a la tarda mentre amb una copa de cava els presidents entrant i sortint saludaven la gent, ja que ell ha vist des de molt jove el creixement de Carles Puigdemont en la seva faceta personal i política, com quan l´ajudava a les seves campanyes electorals. Després d´escoltar la coral de Tiana regalar les oïdes del President amb la sardana Girona m´enamora, vaig saludar Carles Puigdemont amb la solemne medalla presidencial. Després, content i tranquil perquè sé que hi posarà tot el rigor i coneixement, me´n vaig anar amb Lluís Falgàs, com no podria ser d´una altra manera, i el meu nebot Ignasi a fer un sopar memorable. En aquest cas no foren els sandvitxos del bar Conesa.
