El món des d'un puig

18.01.2016 | 09:43
El món des d'un puig

Una de les meves millors amigues m'escriu la pregunta quinzenal: tens tema per a l'article d'aquesta setmana? És terrible conviure amb la responsabilitat d'agradar i haver de fer sempre les coses més o menys bé. Allò que hauria de ser una normalitat, es converteix en un pes que a aquells que ens sentim esperits lliures, ens bloqueja i ens resta una mica d'espontaneïtat per construir vides fora dels esquemes de "normalitat". Hem d'agradar sempre? És per això que, de tant en tant, cal pujar al turó de la consciència viscuda i des d'allí admirar el paisatge caminat i adonar-te que potser no ho hem fet del tot malament; i el que podria semblar un pedestal egocèntric creat per l'atzar d'una natura imaginària, és simplement un promontori mental on tu veus als altres i intentes descobrir el camí amagat dins el laberint de vides que entren, surten, xoquen, s'amanyaguen o passen al costat de la teva. Des del puig veig el món!

I dedico aquesta excursió mental de revisió aèria de passats, al nostre exalcalde i ara president. A vegades la immensa majoria dels habitants d'aquest planeta creuen que el del costat surt del no-res. Alguns, molts, pensaran que en Carles Puigdemont ha nascut de l'atzar d'una travessa política, d'una conjunció estranya d'estels que li marquen un futur exitós escrit en el no res del univers, o que passava per allà i el van agafar perquè no tenien a ningú més. Segurament molts ho pensen! Però ara som nosaltres, la gent que més o menys hem vist treballar en Carles d'aprop, els que ens toca pujar al turonet de reflexió, mirar i explicar que l'atzar no existeix si no es treballa, i que el recorregut dels estels de l'univers estan més controlats que el contingut d'un reality show de qualsevol cadena televisiva.

La meva percepció de la manera de ser d'en Carles Puigdemont és que té una personalitat particular, extremadament original, i que li agrada fer les coses amb estil propi. Això pot caure millor o pitjor, però mai he vist que ningú li pogués fer allò que ell no volia fer. Això avui en dia té un mèrit extraordinari. I ho dic perquè el meu últim record compartit amb en Carles va ser la presentació del darrer espectacle que he dirigit: Ressons de quietud, una tarda-vespre a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, ara fa un mes aproximadament. Va arribar mort,cansat, esgotat de tot un dia d'activitats segurament intenses. Li vaig oferir mig d'amagat la possibilitat que fes la presentació i no es quedés a veure l'obra, amb risc de quedar-se adormit a primera fila. Va rebutjar el meu pla d'escapatòria i va dir que es quedava i que aguantaria perquè suposo que era el que la gent esperava d'ell. I no es va adormir! Una simple i inconsistent anècdota per explicar una persona forta i compromesa fins i tot amb el qui li oferia una escapatòria.

A vegades ens cal pujar al nostre petit puig per veure el gran món que hem viscut i compartit; i de sobte, mirar darrere nostre i adonar-se que, sense saber-ho, un gran precipici ens amenaça. Saltar per explorar el desconegut o baixar la muntanyeta a poc a poc i bona lletra? Ell ha decidit que volia saltar. Però que sàpiga que a baix hi serem tots per parar el cop si les coses van mal dades.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema