En defensa dels somiatruites

«Un somiatruites és un visionari obsessiu, que s'il·lusiona amb coses impossibles i estranyes, grandiloqüents, un poeta romàntic, un quixot idealista»

20.01.2016 | 09:52
En defensa dels somiatruites

Fa anys a la revista Destino, en Josep Pla en un preciós article va qüestionar el significat nominal de «somiatruites», puix que en català «truita» es refereix a un peix d'aigua dolça com també als ous eixatats i posats a la paella, que agafen forma més o menys oblonga o plana si es fan amb patates. Somiar amb truites es va concloure que es tractava d'ous, una menja popular, molt apreciada, i no tenia cap relació amb el peix, que és un aliment localista, mentre que el pollastre i la gallina figuren ser els animals comestibles més universals i acceptats pels costums i les religions de tot el món. Per aquesta raó no es parla de somiapatates, ni somianaps. Els pares em recordaven que durant la guerra i la interminable postguerra eren escassos i els pagesos els venien a les cases adinerades. Va trigar anys a crear-se una indústria basada en els pollastres de granja i en les gallines ponedores. En la postguerra excepte la gana tot era minso i trist.

Bé, fins aquí l'explicació del terme, anem ara a la idea. Què vol dir somiar truites? Qui representen en els pobles els somiatruites? Els nens creuen que dins de la panxa del tió hi ha un aparell digestiu que transforma les peles de taronja i el blat de moro i els caga convertits en torrons i llaminadures. Els enamorats somien truites pensant que l'amor és etern i que mai el company de feina o la noia del tercer segona els podrà separar. Els adolescents gronxen l'ànima impetuosa i esvalotada, una joguina encara per estrenar, en les cordes dels violins dels grans projectes redemptoristes i de les aventures heroiques. Viuen en els núvols del desig i creuen il·lusòriament que les gotes cauen enlaire i els flocs de neu són policromats.

«Ets un somiatruites», va etzibar com un cop de puny a la cara a Carles Puigdemont el molt emmurriat (sempre fa cara de pomes agres) senyor Josep Lluís Franco Rabell, el candidat de Podem a la presidència de la Generalitat. Ràpid de reflexos, en Carles li recordà que ells, els d'En Comú-Podem, volen amb la complicitat de l'Estat espanyol referendar els catalans i això és tan quimèric com declarar Catalunya Estat sobirà.

Un somiatruites com és sabut és un visionari obsessiu, que s'il·lusiona amb coses impossibles i estranyes, grandiloqüents, un poeta romàntic, un quixot idealista que on hi ha molins de vent veu gegants guerrers en lloc d'aspes, braços armats. La seva actitud recalcitrant a obeir i deixar-se sucumbir per la realitat els porta a uns imaginaris fabulosos en els quals es declaren sobirans i omnipotents, s'hi senten reconfortats, fora d'aquesta utopia s'estenen els oceans immensos de les coses físiques ordinàries que són del seu grat. Quan la realitat xoca i contradiu els seus ideals, la desdenya, i declara vencedor el somni, les idees, mai l'univers pedestre i mesquí de les persones que pensen tocant de peus a terra.

A tots els pobles hi ha un poeta, uns músics, uns actors, un mentider professional i un somiatruites que salpebren la quotidianitat i sovint els somiatruites es converteixen en el centre burlesc de comentaris i lletges badomeries.

En Met era el somiatruites professional i no el respectaven gens. Creia fermament en els extraterrestres, en els OVNIS (plats voladors no identificats) i en la relació positiva de les forces superiors sempre amatents paternalistament a tot el que passa en el planeta Terra. M'explicava que els «marcians» havien construït xalets a la lluna amb piscines perquè en el seu astre l'aigua pobreja i a ells els agrada molt banyar-se, també resideixen a la lluna per estar més a prop de nosaltres. Com que són invisibles es passegen al nostre costat sense que podem percebre'ls. Ells són la bona gent, nosaltres, l'esguerro de la natura.

De jove l'escoltava amb fruïció perquè jo volia ser també somiatruites, però em mancava una causa, no en trobava cap que em seduís i que fos creïble i defensable. Ell, en canvi, tenia un tema, una missió a la vida, i jo restava sense un anhel potent que apassionés el meu desig romàntic, el seu ja m'agradava, no obstant no me'l creia massa, perquè en el fons tot és qüestió de fe en el món del somiatruites.

L'altre somiatruites amb qui mantenia converses mentre treballava sota les voltes de la plaça de la Vila tot arreglant sabates era conegut pel malnom de «Neró». El motiu tenia una relació directa amb el seu cap enderiat per l'imperi romà i en concret pels seus cèsars. Sentia dins seu bategar la grandesa dels esplendors i de les èpiques de la que fou la capital del món després d'Atenes. Es veia en la Gàl·lia lluitant contra els bàrbars i entrant victoriós a Roma conduint un carro d'or amb una corona de fulles de llorer al cap i la multitud enfervorida cridava el seu nom. Ell s'ho creia. A mi em costava acceptar-ho perquè era home desendreçat, gens polit, que menjava sempre cacauets mentre prenia cafè i no sabia ajustar aquestes imatges amb un gran emperador romà com havia vist en les pel·lícules Quo vadis? i Ben-Hur. Això sí en «Neró» era honest, molt cabal.

En el poble veí hi havia un somiatruites buscador de tresors amagats en les boscúries i en els tallats grenys. Estava pendent dels ortos perquè els raigs solars llueixen en horitzontals i si observava alguna brillantor cap allà s'encaminava. Si bé feia llargues exploracions i s'enfilava en perillosos esqueis, la gent opinava que volia aconseguir un tresor perquè tenia un os a l'esquena.

Què seríem sense els somiatruites? Llarga vida a tots ells!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema