La política ha sortit de mare. Això ja no és política, és una altra cosa. És quelcom desagradable, fatigós, asfixiant, nauseabund. I demano perdó a alguns polítics que s'esforcen a no seguir la tropa.
Ho veiem cada dia, sobretot en els últims anys, mesos i setmanes, i fastigueja a tothom. Crea una sensació d'ofec, de crispació i de ganes de refugiar-se en el silenci i deixar que sigui el que Déu vulgui. O no vulgui.
Últimament la política salta tots els marges. O ho intenta cada dia més. El del sentit comú, el de l'ètica personal i col·lectiva, el del sentit de servei, per escampar-se pels espais de l'estupidesa, del robatori individual o ciutadà; per fer-la servir per al lucre personal.
La competència d'ideals es converteix en una lluita d'interessos. A tots els nivells. Per això ja no es respecten les normes de convivència més elementals, les grans lleis democràticament aprovades o netament consensuades -dins la relativitat de les coses humanes- ni les regles del joc establertes per a canviar-les. Cadascú -grups, partits o governs- s'inventa i estableix en exclusiva propietat les pròpies democràcies -que emmascaren amb ambicions o interessos particulars, de classe o de grup-, que volen imposar als altres, els grans als petits i els petits als grans. I tot s'argumenta i se santifica amb paraules vanes, amb raonaments falsos i amb dogmes demagògics. Es tracta que les emocions efímeres suplantin els arguments seriosos i pensats.
Per a això, què pot ser millor que ocupar el carrer? Que proclamar que el carrer, ni tan sols instruït ni organitzat, és qui ha de manar. Que les escoles i les universitats han d'estar al servei d'això tan eteri anomenat «el carrer», però que crida i mou masses cegues, o encegades, que els experts en la manipulació massiva de les assemblees saben portar fàcilment al «seu hort», fent creure que és «l'hort de tots».
I mentre carrers i places criden -fins i tot formant ja part de governs i parlaments-, els preparats, els intel·lectuals que no estan a sou per col·laborar en la inspiració o la cuita d'aquests grans pastissos de merda populatxera, callen de por, com morts, i dimiteixen de llurs obligacions d'instruir i il·luminar la societat.
I hi ha mitjans de comunicació que es freguen les mans tot munyint els grans beneficis d'aquesta mena de política presentada en un nefast espectacle, amb l'excusa que això és el que demana la gent. I això és el que li serveixen a dosis intoxicants.
Quan la política surt de mare -al toc de corneta de líders ambiciosos, equivocats o idiotitzats en llurs ideologies populistes o totalitàries, proclamades des de palatalles i radios-, els rius nets de la convivència civilitzada es converteixen en clavegueres.
