«Reborn»

«Tots nosaltres, la majoria sense creuar línies, també tenim les nostres coses estranyes»

20.01.2016 | 09:52
«Reborn»

Miro la tele sense gaire atenció i se m'obren els ulls quan m'adono que el nadó que la dona grassoneta agombola no és un nadó: és un nino. La dona grassoneta es mira dos jerseiets i intenta decidir, en veu alta, quin li ha de posar; no està segura de si tindrà calor amb el primer però el segon li sembla massa prim. Finalment es decideix pel primer i li posa, amb compte de no fer-li mal.

És un nino hiperrealista; de fet, m'adono que he estat uns segons mirant com la dona grassoneta li posava els mitjonets convençuda que era un nadó. Té la carona dels nens que han nascut fa poques setmanes i -tot el que es pot apreciar a través de la pantalla- em fa la sensació que el pes, el tacte i la consistència són els mateixos. Però és un nino. Obro una cervesa i m'enganxo a la tele. No és un cas aïllat: es diuen Reborn i al darrere hi ha tot un moviment. Els aficionats al reborning es gasten centenars i milers d'euros en aquests nadons de silicona i tota la parafernàlia: robeta, bressols, biberons, peluixos... i amb els viatges per anar-los a adoptar, perquè els nadons reborn no es compren, s'adopten. Ara una dona alta i morena es prepara per anar a la perruqueria tot i que va perfectament pentinada: la seva nena reborn té els cabells una mica esbullats i necessita un repàs. La perruquera no s'immuta: rentar i tallar? Endavant. Ens explica que ja hi està acostumada perquè hi ha unes quantes clientes que s'han enganxat al moviment.

Veure una dona que bressola un nen de silicona que segons com sembla de cera i que li diu «ay mi niño, mira que guapo está» fa molta angúnia. I és molt difícil no pensar que aquesta dona està com una cabra. Però després penso que també hi ha homes que tenen nines de silicona, que són la versió segle XXI de les nines inflables de tota la vida. També són hiperrealistes, valen molts diners i els homes se les fan a mida: la vull morena, metre seixanta-cinc i voluptuosa. Quan juguen amb aquestes senyores també les deuen tractar com si tinguessin vida. Si no, quina gràcia té? Ho explicava una psicòloga al mateix programa: és un joc, i jugar, d'entrada, no és cap patologia (si no es creua una línia, que seria pensar-se que és un nen de veritat) encara que la mare-propietària el porti a la perruqueria o li posi mitjons. Penso en una pel·lícula que m'agrada molt, Lars y una chica de verdad, que parla d'un home que viu una història d'amor amb una nina de silicona. Tot el poble li accepta la bogeria i la dona-nina s'integra perfectament: fins i tot aconsegueix una feina! M'agrada pel final, que no us explicaré. Aquest home ha creuat la línia, sí. Però tots nosaltres, la majoria sense creuar línies, també tenim les nostres coses estranyes, segurament tan estranyes com l'afició reborn. O no em digueu que parlar als animals no és estrany pels que no en tenen. I la religió? Els psiquiatres tenen una dita que ho explica molt bé: «Si parles amb Déu, ets creient; si et contesta, ets psicòtic». Doncs això, mentre no ens contesti ningú, tots tranquils. I cadascú a disfrutar de les seves coses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema