Avui fa anys que te'n vas anar. No és difícil recordar el dia que vas arribar al món, perquè és el mateix que el meu, però no deixa de sorprendre'm que, tants anys després, el dia de la teva mort tingui encara un efecte tan epidèrmic, com si s'entossudís a exercir de recordatori d'infinitat de coses. De fet, no em calen efemèrides, perquè et penso cada dia d'una manera o l'altra, a vegades perquè veig apuntada la vigència d'alguns dels teus consells o perquè observo, astorat, com hi ha racons o quotidianitats que t'evoquen amb una precisió extraordinària.
Des que vas marxar, he intentat fer-te justícia convertint-te en personatge de novel·la o homenatjant-te en articles com aquest, però en el fons són paraules que mai llegiràs, i escriure-les resulta tan emotiu com amargant. Per tant, al final el que em queda, com li passa a tothom quan escriu sobre els que ja no hi són, és aquesta relació epistolar amb un mateix. Un vincle lògic, d'altra banda, perquè no deixo de ser part del teu llegat.
Entre les coses que et diria si ara reapareguessis hi ha, per descomptat, que tens un besnét, que insisteix sovint a veure fotos teves i em demana d'anar al cementiri, perquè els tolera molt millor que jo. També que continuo igual de tossut, malgrat les teves temptatives de relaxar el meu caràcter, però que ara tendeixo més a centrar aquesta tossuderia a ser la versió de mi mateix que hauries volgut veure. Et diria, a més, que tenim un president de la Generalitat de Girona, perquè sempre et posaves contenta quan a la tele citaven Girona, encara que fos de passada. Però el més important és que et recordo amb la força suficient com per lamentar que siguem efímers, perquè sempre m'he quedat amb la sensació que et quedava molt per veure, i que hauria d'haver aprofitat millor el temps compartit.
Sí, tal dia com avui moria la Rossita Hurtado Malivern, la meva àvia. I encara em sembla veure-la de refiló, observant discretament i amb un somriure mentre transito per les contradiccions de la vida adulta.
